Martín Testoni: «Em preguntava per a què volia estar viu»

Martín Testoni era molt jove quan li van detectar un tumor a la columna. Aleshores va començar una llarga i esgotadora batalla que l’home es va proposar guanyar. Operacions, radioteràpia, quimioteràpia. Una recaiguda, un trasplantament de medul·la.  “Per a mi era una guerra i havia de donar el millor”. Al final la va guanyar. Testoni, uruguaià de Montevideo, va sortir d’aquell ball amb la mort reforçat, decidit a no perdre ni un minut, a disfrutar com si el demà no existís, que era el que li havia dit la malaltia: que el demà podia no existir. Des d’aleshores, la seva existència es va tornar una aventura.

-Una terrible batalla. I molt dolorosa.

-¡Però la vaig guanyar! Després de molts mesos de tractament em vaig llevar un dia sabent que havia guanyat. Jo estava adormit, vivia adormit. Em va despertar la malaltia. me’n vaig sortir preguntant-me per a què volia estar viu.

-¿I? ¿Per a què volia estar viu?

-Vull estar viu perquè m’apassiona l’aventura i vull conèixer món. Durant la primera fase del tractament vaig llegir el llibre d’un navegant uruguaià, Eduardo Rejduch de la Mancha, ‘Hasta donde me lleve el viento’... Em vaig aferrar a aquest llibre. A la idea de l’aventura.

-I aquesta idea... ¿Com s’ha materialitzat?

-Jo volia fer la volta al món. Aquest era el meu somni. Jo crec que és una cosa molt personal. A un altre li surt ser poeta, a un altre pintar... La meva dèria era l’aventura. I el primer que vaig fer va ser... Fer el que podia amb el que tenia a l’abast.

-Que era...

-Tenia una bicicleta, una motxilla, uns quants diners... Així que me’n vaig anar en bicicleta per la costa de l’Uruguai. És una activitat molt comuna allà.

-¿I la volta al món?

-Això va venir després. Hi va haver diversos intents. Em vaig comprar una moto xinesa barata i vaig marxar amb un amic amb la idea d’arribar a Mèxic, però quan érem al Machu-Picchu vam haver de tornar. Després ho vaig intentar per la costa del Brasil, però a l’arribar a Fortaleza em vaig quedar sense diners i vaig haver de tornar. Va ser molt frustrant.

-Bé. No era la volta al món, però... era aventura. Ho va continuar intentant, suposo.

-Tercer viatge: per Bolívia. Surto de casa i els dic als meus pares: “Me’n vaig a fer la volta al món”. Però a Bolívia em mata l’altitud, la moto no anava bé, em van atacar uns gossos salvatges... Vaig haver de tornar.

¿De quants intents fallits parlem?

-Encara vaig fer un altre viatge en què vaig arribar fins a Veneçuela i també vaig haver de fer mitja volta. D’aquest en vaig tornar una mica derrotat, pensant que ho havia intentat de totes les maneres i no havia sortit. Vaig intentar fer diverses coses a l’Uruguai, però tot em sortia malament, era un desastre... Quan alguna cosa no és la teva dèria te n’adones, i la meva és fer la volta al món.

-Expliqui-m’ho: ¿com ho va fer al final?

-Vaig venir a Barcelona. Aquí hi tinc un amic. Em vaig comprar una moto, una escúter. No en tenia per a més.

¿Va fer la volta al món amb una escúter?

-La primera part. Vaig anar a França, després a Bèlgica, a Holanda... Allà ja va començar a fallar la moto. Se’m va fondre a Alemanya. Però llavors em vaig dir: "Jo no em paro aquí". Em vaig comprar una bici i vaig seguir el viatge en bici i en bus.

-¿On va anar?

-A Itàlia, Grècia, Turquia... A Turquia vaig decidir anar-me’n a l’Índia. I ja que era a l’Índia, vaig anar en bus fins a l’Himàlaia, perquè no podia ser allà i no veure l’Himàlaia. Vaig intentar parlar amb el Dalai-lama, però no em va atendre.

Això ja té aspecte de volta al món. ¿Fins on va arribar?

Vaig tenir la sort d’aconseguir un bitllet barat a Tailàndia, però a Tailàndia em van robar, em vaig quedar sense diners i vaig haver de sortir a vendre bananes amb bicicleta. Allà es va acabar. El consolat italià em va pagar un bitllet a Milà.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

-Em va dir que tenia moltes ganes d’explicar la seva història. ¿Per què?

-És una cosa interior. Necessito explicar-ho. Potser perquè vull inspirar altres persones. Potser perquè ara sento que n’he d’ajudar d’altres. Ningú creia en mi. El missatge és aquest: un treu el millor que té per tirar endavant. Però cal tenir un somni per lluitar i fer-lo realitat.