Josep Ramon López: «El poble ja no existeix, però la gent encara el sent seu»

La petita barca a motor deixa enrere l’embarcador de Cercs i avança pel pantà de la Baells rumb al que va ser el poble de Sant Salvador de la Vedella, que va quedar inundat després de la inauguració de l’embassament, el 1976. En el fons de fang van quedar camps, horts, carrers, places i edificis en ruïnes; només l’església del poble, un antic monestir del segle IX conegut com “el castell”, emergeix de les aigües com a guardià dels records dels seus veïns. Han passat més de 40 anys i Josep Ramon López ‘Pepito’ (Berga, 1943), que va ser vicari del poble, acaba de publicar Sant Salvador de la Vedella, la força d’un poble, el primer llibre que recull la peculiar història d’aquesta localitat del Berguedà que es va traslladar en bloc a una nova llar.

Vostè era el capellà de Sant Salvador des de 1968.

També era professor a l’acadèmia del poble i ajudava el forner. Un capellà no pot estar amb les mans creuades [riu]. 

No tardaria a penjar els hàbits.

El dia de Sant Jordi estava firmant llibres i se’m va acostar un home que encara recordava la missa en què vaig dir: “Senyors, m’he enamorat d’una dona i deixo de ser capellà”. Era el 1974 i va ser la meva última missa.

Vostè va decidir el seu destí, igual que les 300 famílies del poble.

El 1971 es van aprovar els plans de construcció de l’embassament i el ministre de Governació va nomenar un nou alcalde, Ignasi Camps. El primer que va fer va ser convocar una assemblea i plantejar dues opcions als veïns: agafar la indemnització o renunciar al que tocava a cada un i posar-ho tot en un fons comú per construir un nou poble.

¿Una assemblea? Llavors es portava més l’ordeno i mano.

Hi va haver més assemblees i consultes populars, va ser un procés molt participatiu per a l’època; fins i tot el nom del nou poble es va decidir en referèndum. La primera iniciativa va ser elegir un patronat local de la vivenda que representaria els veïns davant de l’administració.

Van elegir cinc persones, entre ells vostè.

Vam llançar una enquesta per veure quines necessitats hi havia a Sant Salvador i si la gent estava disposada a traslladar-se a un altre poble. La majoria va dir que sí i es va començar a buscar un lloc on construir-lo. Volíem aixecar un poble i no només blocs de pisos. Volíem places, serveis, equipaments... Vam posar un gran afany que es respectessin els drets dels veïns i que tots se sentissin bé.

Després d’un procés molt complex, es va acabar de construir Sant Jordi, a poc més d’un quilòmetre de Cercs.

Llavors va començar l’operació de trasllat, que és el que més dolor va causar a la gent. Pensar que has de deixar la teva casa, el lloc on t’has batejat, casat i on hi ha els teus morts, és molt dur, i tornar a acomodar les relacions de veïnat en un altre lloc no és fàcil.

L’ànima d’un poble és la seva gent, no les pedres. 

La força és el que distingeix aquest poble, per això el títol del llibre. Ningú s’hauria aventurat a tirar endavant un projecte així de no ser perquè teníem la força de tot un poble al darrere.

Veure com la teva casa se submergeix ha de ser impactant.

És com enterrar tots els teus records. El meu objectiu és que la memòria no caigui en l’oblit i per això, a part de la informació tècnica, la part més valuosa del llibre són els testimonis dels veïns. Cada vegada que el nivell de l’aigua baixa, tornem a Sant Salvador perquè, tot i que el poble ja no existeix, la gent encara el sent seu.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Però l’aigua està erosionant la roca sobre la qual s’assenta l’església. ¿Podria caure?

Si deixéssim que s’esfondrés suposaria la desaparició d’un símbol molt important. Seria un oblit molt seriós.