Gent corrent
Anna Maria Martínez: "M'al·lucina la màgia de poder deixar de ser jo mateixa"
És una de les actrius que ho dona tot en una versió molt especial del clàssic 'Tot esperant Godot'.
fcasals46146333 barcelona 5 de diciembre 2018 una de les actrius de la co181207160405 /
"¿Estava dormint jo, mentre els altres patien?". 70 anys després que Samuel Beckett posés aquesta pregunta en boca del personatge del Vladimir a ‘Tot esperant Godot’, sembla que l’actualitat li dona la raó. Anna Maria Martínez (Madrid, 1973) dona vida a Vladimir en una adaptació musical del clàssic que la companyia Pot Teatre estrena aquest dilluns 17 a la sala Barts de Barcelona. Els intèrprets treballen a Femarec, una entitat per a la inclusió de persones amb problemes de discapacitat i trastorn mental; i, més enllà de la teràpia, l’objectiu de la companyia és la professionalització. Tot esperant Godot també es representarà els dies 17, 18 i 19 de maig al teatre Tantarantana.
¿S’havia imaginat alguna vegada dalt d’un escenari?
No. Però des de petita m’ha agradat molt el teatre. A EGB vam anar a veure Cuentos de la Alhambra i vaig al·lucinar.
I mai havia pensat a fer carrera artística.
No. Treia bones notes i vaig estudiar fins al batxillerat, però als 18 anys vaig caure en una forta depressió i em van diagnosticar un trastorn psicoafectiu de tipus bipolar.
Això va trencar tots els seus plans.
Sí. Jo volia ser educadora social. Vivíem al barri del Guinardó i veia nois amb problemes de drogues i persones al carrer, i era molt sensible a aquesta realitat. Volia ajudar, però quan em tocava anar a la universitat es va manifestar la malaltia.
¿Quan es va tornar a creuar amb el teatre?
Havia fet dues obretes a la parròquia, i quan vaig entrar a treballar a Femarec, l’any 2000, em vaig assabentar que feien teatre i m’hi vaig llançar de cap. Pot Teatre va néixer com a companyia professional fa tres anys.
¿Què és el que l’atrau tant?
M’al·lucina aquesta màgia de poder deixar de ser jo mateixa per posar-me en un altre personatge i viure’l.
Tot esperant Godot és la seva tercera obra, la primera en què té un paper protagonista. Tot esperant Godot
Al principi em costava moltíssim el meu personatge. El Vladimir no sent gaire empatia i no hi havia manera de ficar-me a la seva pell. Jo soc la que menys parla de la companyia; soc més d’escoltar i dono més importància al meu entorn que a mi mateixa. Però al final el Vladimir m’ha permès treure el caràcter.
¿Veu algun reflex de la societat actual en l’obra?
Sí, sobretot en el tracte tan dur que un altre dels personatges, el Pozzo, dona al Lucky, l’esclau. El Vladimir es mostra molt més insensible respecte a l’esclavitud en el segon acte, i això em fa pensar que nosaltres veiem tantes desgràcies per la tele que també acabem per insensibilitzar-nos.
¿Se sent més identificada amb Lucky?
Només en el sentit que abans d’arribar a Femarec em sentia en un món a part. Al principi de la malaltia mental el teu entorn no entén el que et passa, volia treballar i ser útil, però sentia que la societat em discriminava. Quan vaig arribar a Femarec em vaig adonar que també podia fer coses.
¿Què pot aportar Pot Teatre a un clàssic com Godot
És una obra sobre la misèria humana, però les cançons i la música original la suavitzen i ajuden a transmetre el missatge. Nosaltres ho vivim tant que crec que això també es transmet. Aquí cadascú tenim les nostres dificultats. Hi ha hagut bolos en què jo em sentia enfonsada, ho hauria deixat córrer tot, però quan surto a l’escenari me n’oblido i remunto. És pura adrenalina.
Notícies relacionades¿Quin és el seu somni?
El meu somni ja l’estic complint. La malaltia es manté estable, tinc parella, feina i el teatre, que s’ha convertit en una altra feina que ens aporta molt a tots. Sento que estic en un dels moments més dolços de la meva vida.
