Albert Bello: "El jazz manouche fomenta el respecte a la cultura gitana"

Existeix un jazz gitano, o jazz manouche, o gypsy jazz, un estil nascut els anys 30 de la mà, i mai més ben dit, del guitarrista gitano Django Reinhardt. N’hi ha prou amb buscar a Youtube qualsevol d’aquestes paraules per posar-se a vibrar al ritme frenètic de les cordes. Una altra possibilitat és acostar-se a l’Escola Municipal de Música-Centre de Les Arts, a l’hospitalenc barri de Gornal, i preguntar al músic i professor de jazz Albert Bello Fernández (l’Hospitalet de Llobregat, 1976), que ensenya cada dia a nens i adults els secrets del jazz manouche. I hi ha una tercera via, al final de l’entrevista.

-¿Quan va tocar els seus primers acords?

- De petit el que se’m donava millor era dibuixar. Devia tenia 8 o 10 anys quan li vam regalar una guitarra al meu pare. En certa forma va ser un autoregal. De seguida vaig treure la melodia d’una cançó de la pel·lícula 'El graduat’. Amb 14, un amic em va ensenyar acords kumbaià. Em vaig obsessionar amb la guitarra. Però en aquella època costava trobar llocs per aprendre’n.

-¿I com ho va fer?

- Amb una revista que es deia Guitar Player. També em vaig comprar molts llibres. Perquè ja patia guitarritis. Escoltava discos de tot: pop, rock, heavies... No m’importava l’estil. El vibrato el vaig aprendre veient Hombres G a la tele. Després vaig ingressar a l’Escola de Música del Liceu, que era el millor.

-¿Va ser allà on va descobrir el manouche?

-Què va. Va ser un company de l’escola que tenia una cinta de casset de Django. I quan el vaig escoltar em vaig preguntar com podia tocar així. Si fins i tot va patir l’incendi de la seva caravana i amb prou feines podia utilitzar dos dits d’una mà perquè se’ls va cremar. Això és una cosa que explico ara als meus alumnes. Perquè vegin que si hi ha voluntat i es treballa, res és impossible. I a partir d’aquí vaig començar a obsessionar-me per aquesta música.

-Té poc a veure amb el jazz que coneixem la majoria.

-El jazz americà es basa més en vents i bateria. En canvi, el manouche és el mes europeu que tenim. Django munta una formació només de corda, amb guitarres, contrabaix i violí. Està emparentat amb el swing, que també als anys 20 es tocava molt a Barcelona. Però als EUA saben de màrqueting i gairebé tot el que arriba és el seu jazz.

-Per això amb prou feines hi ha material per ensenyar jazz gitano.

-Al principi vaig veure que no hi havia locals on es toqués jazz manouche i tampoc material pedagògic perquè no s’ensenyava. Vaig haver d’anar fent el meu propi mètode. Vaig començar primer amb petits grups en centres cívics. Fins que un dia, quan es va crear l’Escola Municipal de Música-Centre de les Arts de l’Hospitalet, el 2005, em van trucar i m’hi vaig incorporar com a professor. Vaig començar amb set o vuit alumnes de guitarra. Després vaig veure que el manouche permetia als alumnes entrar no només en la música, sinó també en la música gitana i adquirir el respecte a aquesta cultura. Ara cada curs tinc més de 250 alumnes, entre nens i adults.

-Curiosament, el projecte arrenca en un barri amb presència gitana com Gornal.

-Sí, sí. Ha sigut una causalitat, però és així. Hem fet projectes amb alumnes de sisè de tres escoles de Gornal i Bellvitge. I ells veuen que posem de relleu un músic gitano com Django Reinhardt. I també a l’Hospitalet organitzo el festival de jazz manouche, al qual venen músics de tot el món i del qual s’esgoten les entrades. I he pogut organitzar un centenar de classes magistrals d’altres intèrprets.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

-Em deixa amb ganes de saber més sobre el jazz gitano i, sobretot, d’escoltar-ne

. -Doncs el pròxim 24 de novembre presentarem The Django Orchestra al Teatre Joventut de l’Hospitalet. Ens ajuntarem  més de 20 músics a l’escenari amb motiu del Festival Django L’H, que ja és un referent d’aquesta música.