Elena Musa: "L'educació és tan vital com alimentar-se"

Què fa una alumna de l’institut Santa Eulàlia de l’Hospitalet de Llobregat en un dels camps de refugiats més hostils i opacs de Jordània? Després de mil peripècies, l’estiu del 2017 Elena Musa Khreishah (l’Hospitalet, 2000) va entrar al camp d’Al Zaatari per investigar la situació de l’educació dels refugiats sirians com a part del seu treball de final de batxillerat, titulat 'Human Rights: ¿Fiction or Reality? (Drets humans: ficció o realitat?)'. El seu precoç compromís, que li ha reportat el Premi Recerca per la Pau que convoca la Universitat de Barcelona, també li ha obert les portes de la prestigiosa universitat Queen Mary de Londres, on el pròxim curs estudiarà Dret.

Ser filla de refugiats palestins marca. 

Vaig decidir estudiar Dret perquè soc molt conscient del que ha passat la meva família.

¿Què els va passar?

Després de la guerra del 1967 el meu pare va fugir a Jordània. Malgrat la misèria, va anar a l’escola i va poder estudiar una carrera als Estats Units. Va obrir una empresa a Kuwait, però després de la invasió del 1990 ho va perdre tot i va emigrar a l’Hospitalet, on es va instal·lar amb la meva mare, que també era refugiada a Jordània.

 

¿Quan va ser conscient de les seves arrels?

Fa quatre anys vaig començar a fer preguntes i a llegir sobre Palestina. Sense haver-hi estat, m’hi sento molt connectada. Quan sento que hi ha hagut morts sento una angoixa que m’ofega. Aquesta doble identitat palestina i europea m’ha fet molt adaptable. Casa meva és on viu la gent que estimo; és una pàtria emocional. Ser palestí és això.

¿Com va aconseguir entrar a Al Zaatari?

Vaig ser dos mesos a Jordània, on tinc una extensa família, i tots els meus parents van mobilitzar els seus contactes. Quan només faltaven tres dies per tornar a Espanya, vaig aconseguir el permís per entrar-hi. Sense la meva família mai ho hauria aconseguit.

¿Quina impressió li va causar el camp?

Hi vaig fer dues visites. La primera vegada em vaig perdre buscant l’edifici de direcció i estava tan tensa que no m’hi vaig fixar gaire. Estic una mica decebuda amb mi mateixa per això.

És comprensible.

Al Zaatari es va obrir fa 4 anys al desert. 78.000 persones hi viuen en barracons i hi ha molta criminalitat. La segona vegada que vaig entrar em van acompanyar uns policies que em feien anar ràpid. Volia saber quantes escoles hi havia, quants alumnes eren per aula, quins recursos tenien... En una hora vaig visitar escoles, vaig fer fotos i vídeos (sense que em veiessin) i vaig parlar amb molta gent.

¿Quins resultats va obtenir?

Als camps sirians, un 38% dels menors no estudien, perquè l’escola és molt lluny de les seves cases i no hi ha transport. De vegades els falta documentació i això els impedeix d’anar a l’escola oficial. Per això tenen molta importància les escoles no formals, que porten Save the Children o l’Unicef. A l’hivern fa molt fred i a l’estiu molta calor i no hi ha electricitat.

També va ser en un camp palestí.

Vaig vistar el camp de refugiats d’Al Baqa'a, que existeix des del 1968. Allà hi ha poques escoles, són molt velles i hi ha més de 50 alumnes per aula. La crisi de refugiats de Síria és brutal però la dels palestins és igual de brutal i està oblidada. L’Unicef està construint escoles en els camps sirians, però en els palestins tot continua igual. 

En els camps la urgència és sobrviure.

Quan hi ha una crisi de refugiats es destinen molts diners a alimentació i vivenda, però l’educació és tan vital com alimentar-se. El meu pare va tenir una vida molt millor perquè va poder estudiar a Jordània. El dret a l’educació és el que et permet exercir tots els altres drets. 

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

¿Quina nota li han posat del treball?

Un 10, però jo no buscava la nota. El meu objectiu era explicar una cosa que no se sap, donar una imatge real de la situació de l’educació, sense paternalismes, i que la gent ho llegís i fos més conscient del problema.