Ariel Bonfi: «La màgia m'ha obert totes les portes»

Ara que han passat els anys i que la seva vida ja no transcorre a Buenos Aires sinó entre Eivissa i Barcelona, a Ariel Bonfi rara, molt rara vegada el reconeixen pel carrer, ja no li criden: «¡Eh! ¡El mag de Fox!», com li cridaven als carrers portenys. L’home abans conegut amb aquest epítet estrafolari és primer que tot mag, sempre ho ha sigut, des que tenia 20 anys, i la màgia ha sigut el seu passaport per a gairebé tot. En l’equador de la seva vida –ho diu ell: «aspiro a viure fins als 90»– el mag nascut fa 46 anys a la capital argentina ha decidit començar una nova vida aquí. Sense renunciar al que sempre ha sigut: mag.

–¿El mag de Fox? 

–Així em coneixien, sí. Treballava en un programa de Fox Sports que es deia Lo mejor de Fox… Bé, es deia així al principi. Després va tenir molts noms.

–¿Com va acabar allà?

–La història és que en aquella època jo havia decidit jugar-me-la al 100% per la màgia; em dedicava a fer xous. Sempre amb humor, jo sempre he fet un xou d’humor i màgia. Sempre he apuntar al riure.

–Se li deu donar bé. És com un do.

–I… Al col·legi sempre vaig ser el bufó de la classe, el que els divertia a tots. El cas és que un dia em va contractar un periodista, i quan vaig arribar al lloc vaig veure que hi havia gent molt important i molt famosa allà, i allà mateix vaig dir: «Aquest xou em pot canviar la vida».

–I va passar.

–Bé, jo ho vaig fer tan bé com vaig poder, i sí: al final es va acostar el director de Fox. Em va proposar que fes màgia en el programa.

–Corregeixi’m si m’equivoco: un programa que a Llatinoamèrica veu tothom.

–I sí. Un dia es va posar malalt el conductor i em van dir: «¿T’animes a conduir-lo?». Així que vaig penjar el barret de copa i em vaig posar a presentar. Encara que hi seguia introduint cosetes de màgia, això sí. La màgia és l’única passió que he mantingut aquests 25 anys. Durant la meva etapa de televisió no vaig deixar mai de fer xous.

–¿Quant va durar aquella etapa televisiva?

–Deu anys,  fins al 2012. Jo sempre he sentit la necessitat de fer coses noves: als llocs m’inquieto després d’un temps. 

–Diu que necessita fer coses noves…

–Bé, per exemple, en aquella època em vaig allunyar de la tele i em vaig vincular amb gent que feia festivals de música electrònica. I vaig començar a viatjar per tot el món… Era corresponsal en festivals de música electrònica.

–¿Aparcant la màgia?

–No, jo la màgia la porto a dins, sempre n’hi poso alguna cosa en els meus treballs. Molts dj encara em coneixen com el mag. La màgia m’ha obert totes les portes.

–Semblava que ho tenia tot ben muntat a l’Argentina.

–Sí, però jo sempre necessito canviar. Un dia vaig anar a Eivissa i em vaig quedar fascinat amb l’illa. ¿Com ho puc fer venir a viure aquí?, em vaig dir. Em vaig enamorar de l’illa. I sempre havia volgut saber què és mudar-se: de ciutat, d’amics, de tot. Ara estic amb un peu a Eivissa i un a Barcelona.

–Començant de zero, ¿no?

–Trucant a portes. Per fortuna, després de tants anys, tinc una cadena de mags amics disposats a ajudar-me. He tingut sort i ja he fet diversos xous a El Rei de la Màgia. A mi m’agrada molt el futbol i a vegades penso en aquests termes: un partit dura 90 minuts i jo aspiro a viure 90 anys. Bé, doncs estic en el primer minut de la segona part. A veure què passa.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–El llenguatge de la màgia és universal, però el de l’humor no...

–Molt d’acord, i he hagut d’adaptar els meus xous. Però sempre he cregut que Espanya i l’Argentina són molt similars...