Esperanza Escribano: "Vaig plorar quan Barcelona va cridar 'No tinc por'"

17 d’agost del 2017. Esperanza Escribano (Saragossa, 1988) és a Mallorca treballant en la seva primera peça per a la BBC, que l’acaba de contractar ocasionalment: un reportatge sobre els problemes del turisme a l’illa. A les 17.03 hores rep una trucada. «Vaig pensar que seria una falsa alarma fins que em van dir que era a la Rambla». A les 20.30 hores aterrava a Barcelona per enfrontar-se al repte de la seva vida: cobrir els atemptats terroristes per a un dels telediaris més importants del món. Des d’aleshores, és el contacte de referència de la BBC a Espanya.

–Qui ho havia de dir...

–Inimaginable. Érem l’equip més proper a  Barcelona. No sabia ni si seguiria amb ells, ja que m’havien contractat pel tema de Mallorca. Però sí: vaig ser útil perquè era l’única que coneixia la ciutat i tenia contactes.

–¿Com s’acaba treballant a la BBC?

–Una companya em va comentar que la BBC necessitava un freelance per fer un tema a Mallorca. Després dels atemptats, em van oferir quedar-me com a productora local a Espanya, ja que des del 2012 la BBC no té corresponsalia al país.

–¿Què va fer a l’arribar a Barcelona el 17-A?

–Va ser una bogeria. Vam aterrar a les 20.30 h i a les 22.00 hores angleses havíem d’entrar en directe al telediari més prestigiós de la cadena, el Ten. Estava molt nerviosa, hi havia estrès i l’equip tècnic no ens va funcionar. Vam haver de fer la connexió amb un iPhone.

–Quina responsabilitat.

–Fins que va passar un temps no en vaig ser conscient. A vegades ho comentem entre companys: «¿Quan va ser el teu primer Ten?». Uns diuen que als tres anys, altres que als dos… i jo dic que el meu primer dia.

–¿En què va consistir la seva feina durant els atemptats?

–Soc productora local, m’encarrego de la relació entre el corresponsal i la història. Aquesta va ser la meva feina, facilitar la informació al periodista: pactar entrevistes, seleccionar fonts, donar context, filtrar informació i separar notícies de propaganda.

–¿Què li va suposar a nivell personal?

–Els primers dies vam treballar molt i no em vaig aturar a pensar. Però quan hi va haver el minut de silenci i va sortir tan espontani el crit de No tinc por, em vaig relaxar i vaig començar a plorar: visc a Barcelona, jo podria haver estat allà. La meva reflexió va ser: «Intentem que això serveixi per canviar alguna cosa que no funciona». Una escena maca que vaig veure aquells dies va ser la foto del pare del Xavi abraçant l’imam.

–¿Què diferencia una cobertura de la BBC de la d’un mitjà espanyol?

–Sobretot els recursos. Els periodistes de la BBC només tenen la pressió de l’espectador; els periodistes espanyols, per la precarietat, a vegades pensen més com quedar bé amb l’editor o com ser els primers tant sí com no. Una altra diferència és el filtre de la propaganda a la BBC: no havia estat mai en un mitjà les cobertures del qual es facin servir com a arma política.

–¿Quines dificultats van tenir durant els atemptats?

–El més difícil va ser contactar amb el Govern espanyol per contrastar. En això, la Generalitat sempre ha sigut més accessible, menys burocràtica.

–Una crítica.

–Em va molestar l’ús polític dels atemptats. Vaig pensar: «¿no hem après res de l’11-M?». Al periodisme li falta feminització al cobrir aquestes coses; quan hi ha civils morts, es requereix molta sensibilitat.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–Un record.

–Em va marcar que els meus companys, que havien cobert atemptats a Brussel·les, París i Londres, em diguessin que hi ha certs temesque es repeteixen, però que de Barcelona els havia sorprès una cosa: la ràpida reacció de la ciutat per tornar a la normalitat. H