Mita Oliver: «Els objectes parlen més de la societat que les persones»

Durant 30 anys, Mita Oliver (Barcelona, 1963) s’ha dedicat al sector audiovisual, sempre en la penombra de la sala de muntatge de cine o darrere de la càmera de vídeo. Ara presenta el projecte La ciutat ambulant, que reuneix fotografies de carros amb objectes recuperats i un vídeo sobre el dia a dia d’una parella que treballa al carrer. Inspirat en el documental Els espigoladors i l’espigoladora, d’Agnès Varda, el seu treball estarà a la llibreria La Caníbal de Barcelona fins a l’11 de novembre. 

–¿Què la va dur a iniciar aquest projecte?

–El vaig començar fa tres anys arran d’una reflexió personal sobre la pèrdua. Vaig perdre una germana, el meu pare i diverses persones que per a mi eren importants, i vaig ser més conscient que estem exposats a perdre-ho tot en qualsevol moment.

–Vivim aliens a la nostra vulnerabilitat.

–Veia a tota aquella gent empenyent carros amb objectes pel carrer i pensava: «¿Per què ningú els mira? ¿Per què ningú els parla?». Aquest silenci xocava amb el món feliç però fictici del mòbil i de les xarxes socials.  

–¿Com va ser el primer contacte?

–Volia acostar-me a preguntar qui eren i quina professió tenien aquestes persones abans de treballar al carrer, però volia fer-ho sense envair el seu espai personal.

–Per això va utilitzar el mòbil, tant per fer les fotos com per gravar el vídeo.

–El mòbil em donava immediatesa i em camuflava. A més, podia donar-li una utilitat que habitualment no té: la d’escoltar. 

–Només fotografia objectes. ¿Per què?

–Els objectes parlen més de la societat que les persones. Un carro del súper és un objecte creat per consumir, però al carrer es converteix en un símbol de precarietat que ningú vol veure. A més, volia evitar el component sentimental que implica fotografiar persones. Vaig renunciar a imatges molt llamineres per quedar-me amb l’essència.

–Tampoc explica les històries personals que hi ha darrere de les fotos.

–Podia haver-ho fet, perquè ells me les van explicar, però prefereixo que cadascú reconstrueixi el relat a través dels objectes.    

–Durant un any va seguir la Mónica i el José pels carrers de Barcelona.

–Vaig parlar amb 32 persones, però amb ells dos vaig establir un vincle més fàcilment. Em parlaven de coses quotidianes: pel·lícules, llibres... Se’m tancava l’estómac veient que compartíem referents.

–Els va acompanyar en la seva ruta diària.

–Arrenquen al matí recollint cartrons al Poblenou, cap a les sis els porten a una empresa (que els paga divendres) i després surten a buscar ferralla. Treballen dur i els fem un mobbing constant desviant la mirada. Aquest menyspreu els fa mal. 

–Després de compartir aquesta realitat i plasmar-la, ¿quina sensació li queda?

–Som amics i és frustrant veure que segueixen al carrer tres anys després. Més enllà de l’àmbit anímic, no els puc ajudar perquè sortir d’aquest cercle és quasi impossible. Esperava que a través del projecte la seva història es coneixeria [Olga Merino els va entrevistar per a la secció Barcelonejant] i els sortiria feina, però no ha sigut així.

–¿Decebuda?

–Més aviat em sento impotent. Són persones lluitadores, responsables, bones i no tenen cap oportunitat perquè ningú hi confia. Jo m’he desanimat, però ells segueixen sortint cada dia a treballar sense desanimar-se. És admirable.  

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿Com va finançar el projecte?

–És un projecte sense ànim de lucre. Vaig buscar patrocinador per imprimir les fotos però no el vaig trobar i vaig demanar un microcrèdit. He imprès unes postals i la gent pot aportar el que vulgui.