Amin Khan: «Quan veig que una cosa està malament, no puc callar»

'Khog' (pronunciat 'jog') significa «dolç» en llengua paixtu. Amin Khan (l’Afganistan, 1982) va escollir aquest nom per a la botiga de vestits de núvia i de festa que va obrir el maig passat al número 118 de la Travessera de Gràcia. Ell mateix fa els dissenys, talla, cus i planxa. En un to de veu agradablement baix i assossegat, aquest home d’esperit emprenedor i independent descriu el llarg camí que el va portar des d’una ciutat de l’Afganistan fins a Barcelona.

–¿Com era el país de la seva joventut?

–Vaig néixer a Zormat, una ciutat de 60.000 habitants. El meu pare treballava amb una màquina excavadora i tenia terres que llogava per cultivar. Tinc tres germanes i un germà i solia jugar molt al carrer, sobretot a criquet. Era una vida tranquil·la, mentre no parlessis de política.  

–Vostè era sastre.

–Durant sis anys vaig tenir una botiga de vestits per a home, però com diuen a l’Àsia la sastreria dona molta feina i molt poc benefici. Quan me’n vaig cansar, vaig començar a comerciar amb teixits que comprava al Pakistan.  

–¿Per què va haver d’abandonar el seu país?

–Vivíem a prop d’una arbreda des d’on els talibans llançaven atacs. Els militars hi responien des de l’altre costat i nosaltres estàvem al mig. Sempre hi havia morts. Vaig parlar amb la policia perquè deixessin de disparar sobre nosaltres i a canvi em van proposar que els avisés dels moviments dels talibans.  

–Era un pas molt arriscat.

–Sabia que era perillós, i no ho vaig dir a ningú. Però algun policia es va xivar. Un matí vaig sortir de casa i els talibans m’estaven esperant. Em van disparar i vaig poder escapar, però tot el poble ho va saber. La meva mare no parava de plorar. Deia que havia comès un error i que havia d’anar-me’n del país.

–¿Per què va escollir venir a Barcelona?

–Vaig anar a veure algú que es dedica a enviar persones a l’estranger i li vaig dir que volia anar a Europa. «¿Però on d’Europa?», em va preguntar. ¡Jo no sabia que a Europa hi havia diferents països! Llavors algú que passava per allà va esmentar Barcelona.

–¿Així va ser? ¿Per pur atzar?

–Sí, jo no sabia on estava Barcelona, però el nom em va agradar. Al cap de tres mesos, després d’un viatge en avió i furgoneta em van deixar a la plaça de la Universitat.

 

–¿Com van ser els primers dies aquí?

–Estava sol i vaig dormir dues nits a la plaça de Catalunya. Un matí vaig veure un pakistanès i li vaig explicar la meva història. Em va dir que amb els problemes que havia tingut al meu país podia demanar asil i em va portar a la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat.

–¿Per què no va demanar asil des de l’inici?

–¡Perquè no tenia ni idea que existís! Finalment em van concedir la protecció subsidiària [que s’atorga a les persones que podrien patir danys greus si tornessin al seu país] i vaig anar a viure a Sabadell. La gent em va ajudar molt. Quan preguntava al carrer per alguna adreça em veien tan perdut que acabaven acompanyant-me a tot arreu.

–Aviat va poder tornar a dedicar-se al tèxtil.

–Vaig fer un curs en una escola de moda i durant sis anys vaig treballar per a l’empresa Santos Costura. Estava molt content allà, però m’agrada fer les coses a la meva manera, i el maig passat vaig obrir el meu propi negoci al barri de Gràcia.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–Després del que ha passat, ¿tornaria a acceptar aquella proposta de la policia?

–Quan veig que una cosa està malament, no puc callar, i això sempre em porta problemes; soc així. La gent a l’Afganistan té molta por i és normal, però la vida pot acabar-se en qualsevol moment i no només perquè et matin els talibans. Els afganesos  –siguin paixtus, tadjiks o hazara– han de rebel·lar-se, estudiar i deixar de creure tot el que els expliquen els imams.