Experiències educatives familiars
Conciliar per formar equip amb el col·le
La implicació dels pares en l'educació xoca amb la falta de temps
Entre tots. Implicació en l’educació /
A les 19.00 hores, l’Arnau (6 anys) ja ha acabat els deures i els ha ficat a la seva motxilla. Les joguines han substituït els llibres a l’escriptori de la seva habitació i ell s’ha traslladat al sofà del menjador amb un còmic de Mortadel·lo i Filemó. El seu germà Pau (2 anys) pinta a la seva taula. La seva mare, Gabriela Navarro (auditora, 39 anys), sol arribar entre setmana a casa, a Nou Barris, a les 19.30 hores. El seu marit, Jordi Martínez, de 36 anys, és assessor comptable i té el mateix horari en el millor dels casos: viatja per Espanya dos o tres dies a la setmana. «Quan estic amb els meus fills intento donar-los el 100%», diu la Gabriela. Quan hi és. Aquesta és la clau per als pares quan es parla d’implicar-se en l’educació (la instrucció, la formació, en realitat) dels fills: ser-hi. Tot debat sobre l’educació a casa acaba anant a parar a la (impossible) conciliació.
No és una excusa: és la realitat d’una mare preocupada per l’educació i la cura dels seus fills en un context contradictori que per una banda exigeix llargues jornades laborals i, al mateix temps, retreu l’escassa dedicació a la família i a l’educació dels fills. La relació escola-pares s’erigeix en una altra paradoxa: molts pares solen queixar-se del fet que des de l’escola se’ls exigeix una dedicació incompatible amb el temps de què disposen, però també molts diuen que voldrien implicar-s’hi més i millor. El problema és que no poden.
Els rols familiars i educatius han canviat en els últims anys. De la mateixa manera que hi ha nous models laborals i de relacions familiars, també s’han desenvolupat noves formes d’interacció entre les famílies i les aules. Així, d’una educació a casa basada en un concepte del respecte entès com a obediència o temor s’ha passat a una altra en què es busca comunicació, fomentar les capacitats dels fills i comprendre les seves necessitats i els seus punts de vista.
A CASA I AL COL·LE
Ana cosa similar ha passat en la relació pares-escola. «Abans, per a un pare tot començava i s’acabava en el que deia el professor. Per nosaltres, l’educació a casa és una continuació de la de l’escola i viceversa», defensen Juan Pedro Martínez (directiu de 53 anys) i Cristine Assís (46 anys, professional del màrqueting). Viuen a Sant Antoni, al límit entre l’Eixample i el Poble-sec, i la seva filla Isabel, de 9 anys, estudia quart de primària en una concertada (Col·legi Salesià Sant Josep), la mateixa on va anar el René, el seu germà de 17 anys. «Intentem estar amb ella en tot, en els deures, en activitats... perquè se senti recolzada i compleixi amb les seves responsabilitats i tasques». Així descriu la Cristine la seva implicació en la formació de la seva filla. Segons un estudi de la Fundació Jaume Bofill
de l’abril del 2014, el 75% dels pares supervisen o ajuden els seus fills amb els deures.
ELS DEURES
Però avui implicar-s’hi va més enllà de fer deures amb els fills. Els projectes educatius de les escoles es divideixen entre els que aposten per la feina a casa i els que no. L’Arnau, el fill de 6 anys del Jordi i la Gabriela, cursa primer de primària en una concertada (Mare de Déu del Roser d’Amílcar) i ja té deures i lectures cada dia, a més a més de controls esporàdics. En aquesta escola animen els pares a participar, per exemple, en les festivitats, però «la via de comunicació amb el col·legi s’estableix diàriament a través dels deures», expliquen.
I sí, és cert que a aquesta edat el col·legi proposa les tasques diàries com una manera de crear rutina, hàbit i responsabilitats. Però a mesura que els nens van creixent, en alguns casos els pares consideren que aquestes rutines poden ser asfixiants per a tota la família.
La Isabel, la filla del Juan Pedro i la Cristine, molts dies no acaba els deures fins a les 21.30, després d’una jornada escolar de vuit hores –es queda a dinar– i extraescolars (anglès al migdia, hip-hop els dimarts i teatre els dilluns i els dimecres fins a les 18.30 hores). No serveix de res que els professors recordin que els deures són perquè els nens els facin sols. «Sí, però s’ha d’estar pendent. Ens agrada revisar-los i aclarir-li els dubtes», assenyala la Cristine, que acompanya en aquestes tasques la seva filla cada dia, entre llibres escampats sobre la taula del menjador, com una extensió de l’aula. «Els deures et permeten saber com va el teu fill, en què va més fluix», diu el seu pare. Els pares de l’Arnau i els de la Isabel hi estan d’acord: no es tracta de no fer deures, sinó de buscar fórmules més motivadores.
No només això: si els professors sostenen que la família ha de ser l’extensió de l’escola en la formació, els pares consideren que el col·legi ha de reforçar altres elements de l’educació entesa en sentit ampli. «En els deures, per exemple, que hi hagi menys currículum i més èmfasi en relacions socials, valors i comportaments», demana Juan Pedro. 'Quid pro quo'.
ESPECTADORS
En implicació, com en la vida, no plou mai a gust de tothom. El que per a uns pares és excessiu, per a altres resulta insuficient. «No som només mers espectadors del que passa a l’escola, com ens volen fer creure», argumenten Pilar Sánchez (mestressa de casa i estudiant de Psicologia, 32 anys) i el seu marit, Luis Miguel Arroyo (agent de seguretat, 42 anys). Les seves filles, la Leire (5 anys) i la Iratxe (3), van a l’escola pública Busquets i Punset de l’Hospitalet de Llobregat. La Pilar és partidària de la implicació total dels pares en el programa educatiu, compartint tallers i activitats amb els nens tant fora com dins de l’aula. «Només així i dedicant-los temps es coneix els fills, es descobreix què necessiten i quins potencials tenen», defensa. Per compensar carències, es bolca a casa per motivar-les. Ha renunciat a treballar per invertir en la seva prioritat: l’educació de la Leire i la Iratxe.
Com la Pilar, Núria Bassa (40 anys, administrativa) i el seu marit, Marc Recasens (45 anys, enginyer), del Poble-sec, no conceben l’educació de les seves bessones, la Nora i la Lola, de 4 anys, com a responsabilitat única dels professors de l’escola pública Carles I, en què han començat P-3. Això sí, per ells l’escola és un àmbit i la família n’és un altre. Implicació, sí, «però sense passar-se, tot en la seva justa mesura», sosté la Núria. ¿On és el límit, doncs? Segons la seva opinió, internet i la globalització atorguen un accés il·limitat a la informació i faciliten un punt de vista més ric i global del que pot ser una educació moderna entesa en un sentit ampli. «Però fer-ne un mal ús ens pot portar a entrar en aspectes que corresponen als professionals», assenyala la Núria, que no creu que sigui funció del professor buscar la manera que els pares passin més temps amb els seus fills.
SACRIFICIS DE MARE
Notícies relacionadesLa Núria, com la Cristine, ha optat per una reducció de jornada. La Pilar ha sacrificat la seva carrera laboral. La implicació no s’hauria de mesurar en temps, coincideixen professors i pares, encara que si aquests no són a casa, poca cosa poden fer. Molts pares no tenen aquesta opció i busquen altres formes d’aconseguir l’objectiu que s’amaga darrere d’aquesta voluntat d’implicació cada vegada més gran: «Que els fills creixin sans i feliços», diu la Núria. I de reüll mira la Nora i la Lola, disfressades, sense pensar en els deures i immerses en jocs. Aprenent.