Una orgullosa regressió a la innocència juvenil

Els seus vells col·legues ja no hi eren, però sí una formació d’efectius redoblats, amb dos teclistes i, a primera línia, tres guitarristes, una esquadra que va entrar en escena de manera aparatosa amb Zapatillas, entre flamarades i mentre unes Converse gegantines irrompien com a attrezzo al fons de l’escenari. A Volverá hi va haver quatre guitarres, ja que s’hi va afegir el molt tendre Oli Gutiérrez, fill del Rulo (que va ser líder de La Fuga), molt ficat en el paper de rocker rebel de l’edat de vuit anys.

El Canto del Loco va ser aquell grup que al seu dia no va demanar perdó per cantar a l’amor, la diversió i les expansions eroticofestives, sense coartades intel·lectuals, i Martín va confiar en aquelles cançons per encendre la metxa del Sant Jordi, amb 10 clàssics seguits que van reviure notables perfils power-pop, com aquella disfrutable cursileria anomenada Besos.

Va funcionar la tralla guitarrera de Son sueños, i la secció de balades va ser pur karaoke amb Tal como eres i un Puede ser al piano.

La nostàlgia és dolça i reconfortant, i Martín hi va recórrer a consciència. Després va recordar quan es va presentar al món com a sentit baladista (al seu àlbum en solitari homònim del 2013) i va convidar a pujar a l’escena un quartet de corda per perfumar una mica més Qué bonita la vida.

Quan va prendre la paraula, va celebrar poder omplir el Sant Jordi, i tres vegades, passats els anys ("encara que ja no estiguem de moda"), i va recordar quan El Canto del Loco va venir per primera vegada a Barcelona, com "cinc ignorants absoluts, però amb la pinta dels Rolling Stones".

Notícies relacionades

Jordi Sánchez : "Vaig pretendre imitar Umberto Tozzi i Depeche Mode, i va rutllar"

Michael Jackson, més blanc que mai

Les cançons d’El último día de nuestras vidas (2024) bé podrien haver sigut compostes en temps de la seva antiga banda, vista la recuperada energia de la guitarra, devastadora a Me vuelves puto loco, amb una tonada expeditiva. Les lletres són una altra qüestió: aquell plany desfasat perquè "ja no va als bars a lligar", la botifarra gamberra a "la música actual", poblada de clixés (i de superioritat moral), de Novedades viernes.

En fi, Dani Martín no porta bé com evolucionen certes coses i potser val més això que veure’l fent el modern. En el tram final, el Sant Jordi va ser seu, la seva veu va aguantar la pressió i temes com Una foto en blanco y negro i Ya nada volverá a ser como antes van recordar amb renovada contundència els temps en què un grup va dominar les llistes de vendes remenant guitarres elèctriques.