El prestigi del no
A finals del segle XX, la poeta Wislawa Szymborskaui escrivia: "Qui vulgui alegrar-se del món es troba avui davant d’una missió impossible". I afegia a continuació que "l’estupidesa no és graciosa, la saviesa no és alegre". I encara, uns quants versos més avall, formulava una pregunta urgent: "¿Com viure?".
Ho escrivia fa dècades, el poema es diu L’ocell, però podria ser perfectament avui al matí, mentre mires les notícies amb el cafè a la mà. ¿Es pot mirar el món amb claredat i, tot i així, no tornar-se contra ell? ¿Són compatibles intel·ligència i optimisme? Hi ha una associació bastant estesa entre mirada crítica negativa i nivell intel·lectual. Com si detectar defectes fos una prova de lucidesa, mentre que reconèixer virtuts fos una forma d’ingenuïtat.
En una conversa quotidiana, una sobretaula, per exemple, algú comenta que li ha agradat una pel·lícula. A partir d’aquí, gairebé es poden comptar els segons fins que apareix –perquè sempre apareix– algú disposat a rebaixar l’entusiasme. Sovint és la mateixa persona, i sovint ho rebaixa tot. La fórmula més habitual per desactivar el comentari és un simple "no n’hi ha per tant". Qui la deixa anar, a més, tendeix a situar-se automàticament en una posició d’avantatge. No necessàriament té més raó, però fa la impressió de tenir més criteri. ¿Què ho provoca? Hi ha una superioritat còmoda a no deixar-se convèncer per res. Es manté una distància que no implica ni exposa. Un "no" no corre el risc d’equivocar-se. Sol ser la mateixa persona que mai té un sí d’entrada, sempre ha de pensar-s’ho, sempre té un peu en el no, necessita fer-se valer. Un sí d’entrada et devalua per entusiasta.
Notícies relacionadesDonada la situació actual de les coses –malament, tot malament–, prefereixo algú que sàpiga trobar les coses bones. Em sembla un estadi superior. Una mirada més completa. Aquest es mulla, assumeix cert risc, fins i tot deixa entreveure que alguna cosa l’ha afectat. Algú que no es rendeix al cinisme. Potser hem confós l’esperit crític amb la negació.
Uns versos més avall, Szymborska afegeix que "l’esperança ja no és una noia jove, etcètera". Fa temps d’això, ja. Però hi és. S’ha tornat més discreta, més tenaç. I, sobretot, més necessària. És l’arma secreta de l’optimista que no es rendeix només a les objeccions; una forma exigent d’intel·ligència.
