Barcelona recorda l’atemptat del cas Scala com «un crim d’Estat»

L’Ajuntament de Barcelona ha col·locat un faristol a la cantonada del carrer de Consell de Cent i el passeig de Sant Joan per recordar que el 15 de gener de 1978 hi van morir quatre treballadors en un atemptat, Bernabé Bravo, Ramón Egea, Juan Manuel López i David Montoro. Van morir en el que judicialment es va conèixer com el cas Scala. Al final d’una protesta anarquista contra els Pactes de la Moncloa, en uns fets que després es demostraria que no eren tan clars, un grup de manifestants va llançar còctels molotov contra la fassana de la sala de festes Scala Barcelona. Era el migdia i estava tancada, però dins hi havia empleats. El text del faristol, en el que potser sigui un cas sense precedents, remarca que allò va ser «un crim d’Estat».

S’ha descobert la placa en presència de diversos orfes d’aquelles víctimes, a qui els regidors Jordi Rabassa i Marc Serra han demanat disculpes perquè han passat 45 anys d’aquell succés, mitja vida, massa temps, i més si es té en compte que allò es va considerar durant anys un accident laboral. Així va ser fins que diverses investigacions periodístiques van posar el focus sobre el fet que va comandar aquell atac un confident de la policia, Joaquín Gambín, que s’havia infiltrat a la CNT en un moment que al poder polític l’inquietava el suport que estava aconseguint en algunes zones d’Espanya, com Barcelona, el moviment llibertari.

Aquest atemptat va incendiar la Scala (hi ha fins i tot sospites que els còctels molotov no són prou explicació per a la mida a què van arribar les flames) i també va dinamitar el suport al moviment anarquista. És per això, per aquesta suma de mitges veritats i el fet que la llei de secrets oficials impedeix conèixer-ne més detalls, que persones com Diego Montoro, fill d’uns dels morts, d’idèntic nom, que tenia cinc anys quan va perdre el pare, va créixer en meitat d’una boira de records.

Els orfes

«No trec responsabilitat als qui van llançar els còctels molotov», explica, però reconeix que en el seu cas va ser molt estrany que haguessin de passar diversos anys per conèixer la veritable dimensió dels fets. Un dia va rebre una carta i una trucada de Robert Manrique, tot un referent per a les víctimes del terrorisme (ell ho va ser a Hipercor), en la qual li va comunicar que el seu pare era una més d’aquestes víctimes.

Quan va cremar la Scala vivia a Santa Coloma de Gramenet, però s’ha criat a Galícia. Allà, quan explica que el seu pare va morir en un atemptat, el primer que li pregunten és si era guàrdia civil. Fins aquest punt s’ha simplificat a Espanya, entén, una cosa tan complexa com el terrorisme, com si tota víctima ho pugui ser només d’ETA i, de forma més recent, de l’islamisme radical.

Notícies relacionades

Dos anys convivint amb 35 pisos turístics al ‘Bloc Tarragona’: «És interminable el que patim»

IMATGES | Així seran les noves estacions de l’L8 de FGC a l’Eixample

Aquesta mateixa soledat que van patir durant anys els fills i filles dels quatre morts l’ha remarcat també Mercè Bravo, filla de Bernabé, sorpresa ara que durant anys haguessin d’acceptar aquella pèrdua com un accident laboral. I Antonio Egea, que ha acudit a l’acte amb el carnet de sindicalista del seu pare, el Ramón, afiliat a la UGT i no a la CNT, com en ocasions s’ha afirmat de forma incorrecta.

La placa, el text de la qual ha sigut llargament debatut entre les víctimes, l’ajuntament i l’historiador Jesús Sánchez Tenedor, assenyala que el cas Scala es va tancar en fals amb diversos interrogants sense aclarir i que només temps després una investigació periodística «va demostrar que es tractava d’un crim d’Estat, ja que un confident de la policia sota les ordres dels comissaris franquistes va instigar i va preparar l’atemptat».