L’Eixample de Barcelona salta d’un 2% d’estrangers el 1991 a un 30% segons l’últim padró

La proporció, és cert, no difereix gaire de la foto general que ofereix la ciutat en el seu conjunt, però aquest, el de tot Barcelona, és un retrat enganyós. Va per barris. A Canyelles, per exemple, els estrangers són només un 8,9% dels veïns. Al Gòtic, l’altre extrem de la balança, són el 68,1%. Vist així, podria semblar que a l’Eixample, al no despuntar ni per dalt ni per baix, no hi ha res més per gratar estadísticament. Al contrari. És un cas digne d’estudi.

L’Ajuntament de Barcelona va presentar l’últim dia del maig passat les dades del padró, un oceà de dades del qual, aquell dia, per elegir-ne un per a titular, va semblar oportú remarcar que la ciutat havia batut el 2024 la seva plusmarca d’escassetat de nens, que són només l’11,9% de la població, una cosa sense precedents en tot el segle XX. Aquell informe, no obstant, com cada any era tota una invitació a submergir-se a buscar més. En les xifres de l’Eixample, per exemple, un districte on viuen 205 dones nascudes el 1925 o fins i tot abans, i 36 homes també centenaris.

Una de les característiques d’aquell Eixample de 1991 era que demogràficament era una bassa d’oli. Les dècades en què Barcelona va rebre una allau d’immigrants procedents de la resta d’Espanya, aquest districte amb prou feines va ser el lloc de destinació d’aquests nous barcelonins. Sens dubte, on menys, a la Dreta de l’Eixample, el bressol del projecte de Cerdà. Va créixer en població la corona de la ciutat, tant a un costat com a l’altre dels límits del terme municipal.

El que ha passat des d’aleshores ho expliquen amb un fi i sarcàstic sentit l’humor els dirigents de l'Associació de Veïnes i Veïns de la Dreta de l’Eixample. Recorden quan els caps de setmana, no fa tant, el barri quedava mig ensopit perquè molts d’ells passarien el cap de setmana a una segona residència, posem per cas, a la Cerdanya. «Avui la Dreta de l’Eixample és la ‘Cerdanya’ en la qual tenen la seva segona residència, o la primera ja, els rics de mig món», diuen.

Les dades del padró alguna cosa revelen de tot això. Per nacionalitats, són els italians els estrangers més abundants a l’Eixample, tot i que en el seu cas sempre caldria cribrar prèviament els argentins que, gràcies als seus arbres genealògics, han aconseguit un passaport transalpí per residir a Europa. Xinesos, colombià, francesos i peruans completen el ‘top cinc’ de nacionalitats estrangeres més freqüents en el districte. A tall de curiositat, perquè són molt pocs en nombre, resideixen també empadronats a l’Eixample 28 afganesos, 8 angolenys, 11 haitians, 20 iraquians, 11 kuwaitians, 22 estonians i cinc birmans.

Notícies relacionades

Barcelona estudiarà la viabilitat de reobrir la ‘platja de l’Eixample’ el 2026

Dos anys convivint amb 35 pisos turístics al ‘Bloc Tarragona’: «És interminable el que patim»

Les estadístiques municipals permeten fins i tot aprofundir una mica més i treure conclusions sobre fins a quin punt aquesta internacionalització de l’Eixample és un procés que ha arribat per quedar-se i no és una cosa passatgera. Hi ha diversos indicadors. Un és la nacionalitat dels qui compren pis al districte. El pes dels estrangers en aquest tipus de transaccions immobiliàries duplica de la mitjana de la ciutat. L’Eixample, especialment la Dreta de l’Eixample (28%), és la Barcelona més desitjada pels compradors estrangers.

Un altre indicador interessant és el de la mitjana d’edat en funció de la seva procedència. Els veïns nascuts en comunitats de la resta d’Espanya són els més grans del districte. La seva mitjana d’edat són 61,5 anys. Els veïns nascuts en països de la Unió Europea o a la resta del món són notablement més joves, 38,5 i 39,3 anys, respectivament. A la seva manera, aquesta és una foto del futur a curt i mitjà termini. Només per una simple qüestió de llei de vida, el pes dels nascuts a l’estranger continuarà creixent, fins i tot a més de l’1 % actual.