El laberint dels joves per accedir a l’habitatge
Només un de cada tres menors de 35 anys és propietari d’una casa i molts han necessitat l’ajuda dels pares o traslladar-se lluny per tenir la seva pròpia llar.
El Pau, el Carlos, la Jenny, la Berta, l’Iván o l’Álvaro són exemples de joves que han aconseguit comprar un habitatge abans dels 35 anys. Són una minoria. I ho saben. A Espanya només el 30% dels joves és propietari i aquest percentatge no ha parat de caure des de l’esclat de la bombolla immobiliària el 2007. És més, aquest grup d’edat és el que pateix més la crisi d’accessibilitat, ja que és la baula més feble pels baixos salaris. No obstant, hi ha forat per a l’esperança, encara que no estigui exempt d’esforç, de sacrificis i, fins i tot, de la decisió d’iniciar una nova vida fora del lloc de residència, perquè és clar que accedir a una casa no és igual de fàcil o difícil en grans ciutats com Madrid, Barcelona i Sant Sebastià que en localitats de l’Espanya Buidada. Mentre l’augment de l’oferta i les mesures de les diverses administracions fan efecte, les donacions de pares a fills se situen com una de les fórmules d’accés.
Segons l’última Enquesta Financera de les Famílies del Banc d’Espanya, que utilitza dades del 2024, el 70,6% de les llars són l’habitatge principal del seu propietari. Tot i que es tracta d’un percentatge molt alt pels estàndards europeus –que se situen al voltant del 50%–, la realitat és que no ha parat de caure; concretament, es va arribar al punt més alt el 2011, quan el 82,5% de les famílies tenien una casa. Aquests percentatges són una mitjana, ja que en el cas dels joves baixen bastant. El 2011, el 69,3% dels menors de 35 anys vivien en un habitatge de propietat, llindar que no ha parat de caure, amb una baixada pròxima al 50% fins al 2022, quan es va arribar al mínim de la sèrie, el 31,8%, amb un lleuger repunt en els últims anys fins al 36,6%.
Mirant el vas mig buit, dos de cada tres joves s’han vist abocats a viure de lloguer –o a casa dels pares–. Mirant-lo mig ple, un de cada tres menors de 35 han aconseguit comprar-se una casa. És el cas de Pau Giménez (Algemesí, 30 anys), que va adquirir un pis a València fa tres anys. O el de Carlos Gamero (Madrid, 26 anys), que va pagar 275.000 euros a finals del 2025 per una casa per reformar de forma integral a Moratalaz, un barri del sud-est de la capital d’Espanya. O el d’Álvaro Rodríguez (Jerez de la Frontera, 31 anys), que va ser capaç d’adquirir fa menys d’un any un immoble amb garatge i traster a la seva ciutat natal "després d’anys d’estalvi". Un luxe avui dia. O el de Berta Casals (Barcelona, 25 anys) i Iván Prieto (Sant Joan Despí, 31 anys), que han aconseguit convertir-se en propietaris a Catalunya després de comprar un habitatge a Horta-Guinardó fa menys de 12 mesos i un a Viladecans fa quatre anys, respectivament.
L’entrada
El gran problema que remarquen tots els joves que han tingut per comprar l’habitatge és l’entrada. Els bancs –normalment– únicament atorguen d’hipoteca el 80% del preu o del valor del pis. Això obliga els compradors a tenir un estalvi del 20% –que popularment es coneix com a entrada– i les despeses associades a l’operació: el principal, l’impost de transmissions patrimonials (ITP) en cases de segona mà, que oscil·la entre el 6% i el 12% depenent de la comunitat autònoma, a més d’un 2% o 4% destinat al pagament de la taxació, els honoraris del notari i el Registre de la Propietat.
Això representa que per comprar un habitatge mitjà, amb un preu que arriba als 217.400 euros, segons el Consell General del Notariat, un jove ha de disposar en un compte corrent d’uns 43.480 euros d’entrada i uns 21.740 aproximadament de despeses en el millor dels casos. Més de 65.000 euros, una quantia no accessible per a tothom. Per això molts han de recórrer a l’ajuda paterna. Pau Giménez, tècnic en un centre de joventut per aquella època, ja feia tres anys que treballava, un temps en què havia aconseguit "tenir alguna cosa estalviada, perquè un no és un malgastador i, tot i que compartia habitatge, podia estalviar uns 300 euros al mes". Amb aquest coixí, però, no n’hi hauria hagut prou per embarcar-se en la compra.
Donacions en auge
Les donacions de pares a fills per comprar un habitatge són una tendència en auge. Segons els notaris, el nombre de donacions de diners líquids, immobles o altres béns van créixer un 13% l’últim any, fins a les 225.317, un 30% més que el 2023 i més del doble de les que es van registrar el 2016.
Carlos Gamero n’és un. "Com que em van taxar l’habitatge a un preu més baix del que realment necessitava per no haver d’aportar més diners, vaig haver d’abonar una quantitat extra que em van deixar els pares: van ser 25.000 euros més", assenyala.
Jenny Rentería Ramo (Equador, 33 anys) viu amb la seva parella i el seu fill al seu propi apartament a Cerdanyola del Vallès. En el seu cas, recorda que, en el moment de fer la compra, no tenien gaires estalvis. El que van aconseguir reunir va ser fruit de cinc anys d’esforç que, sense l’ajut econòmic de la sogra, no haurien sigut suficients per fer front a l’entrada.
Eugènia Sans, subdirectora general de la taxadora Gloval, manté que per als menors de 35 anys "la barrera decisiva ja no és només la quota hipotecària, sinó la falta d’estalvi previ en un context de salaris endarrerits i els lloguers en màxims". "L’actiu residencial conserva atractiu econòmic i financer, però cada vegada queda més lluny del segment cridat a assegurar el relleu generacional del mercat. El resultat és un ajornament estructural de l’accés a la propietat i, en conseqüència, de la capacitat que hi ha per acumular patrimoni", afegeix.
Els salaris, el gran fre
Més enllà del fre que suposa disposar de l’entrada necessària per comprar l’habitatge, això es pot suplir amb anys d’estalvi o l’ajuda familiar. Però el que no és senzill canviar són els ingressos, el salari, el gran factor que permet o impedeix adquirir un habitatge.
Tornant a l’exemple anterior, en el cas de l’habitatge de 217.400 euros, el banc finançarà uns 173.920 euros. No obstant, obviant que el comprador ja té l’entrada, l’entitat no concedirà la hipoteca si la quota mensual del crèdit representa més del 30% o 35% dels ingressos nets mensuals. Això no passava abans de la crisi, quan la banca permetia a les famílies destinar a aquest fi més del 50% del salari perquè entenia que en els anys següents aquest percentatge baixaria a mesura que milloressin les expectatives laborals.
Aquesta hipoteca de 173.920 euros es tradueix en una lletra mensual de 880 euros, prenent com a condicions la mitjana de les últimes dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE). El banc únicament atorgarà aquesta hipoteca a una família amb uns ingressos nets mensuals superiors a 2.500 euros al mes, que equival a un sou brut anual situat per damunt dels 40.000 euros.
Això contrasta amb la renda mitjana per llar espanyola, que és de 38.994 euros anuals. És a dir, una família mitjana no pot comprar un pis mitjà. "Al mercat actual només hi pot comprar gent amb una família que tingui diners o un negoci que li hagi anat bé. També parelles i funcionaris. No pot ser que l’única solució sigui treballar per a la cosa pública", diu sobre el desavantatge dels treballadors autònoms Álvaro Rodríguez.
"L’igualitarisme salarial absurd actual frena que els joves més preparats tinguin una retribució conforme al valor afegit que aporten, perquè les empreses ajusten costos per pagar les pujades de feines menys qualificades a què les obliga la llei. Això provoca una expulsió cap a l’exterior dels nostres joves més ben formats i els que es queden aquí amb bona formació perden poder adquisitiu i tenen dificultats per accedir a la compra de l’habitatge", apunta José María Rotellar, economista i director de l’Observatori Econòmic de la Universitat Francisco de Victoria.
Una vegada més, comprar tan lluny com sigui possible d’una gran ciutat abarateix molt el preu. Per això la solució que els queda a molts joves és començar de zero lluny de casa. És el cas de Carlos Pastor (València, 30 anys). "Jo volia comprar a València, però vaig veure que era inviable perquè tenia una nòmina baixa i els estalvis no m’ho permetien. Cansat de mirar en plataformes i veure com abans que hi truquis per un pis ja te l’han pispat, vaig recuperar una idea que m’havia suggerit la meva parella: anar-nos-en al poble", diu.
Nova vida a Hellín
Notícies relacionadesLa parella va deixar enrere la seva feina i es van traslladar a Hellín, una localitat de 31.000 habitants a Albacete. "Vam mirar unes quantes cases al nucli antic que la gent no volia perquè s’hi havia de fer obres, i ens en vam quedar una", recorda. Amb 110.000 euros aquesta parella ha comprat una casa d’aproximadament 300 metres quadrats, tot i que sense ajuda familiar no hauria sigut possible. El Carlos va utilitzar els diners per cobrir dos terços del cost de comprar i arreglar la casa. Ara afronta una hipoteca de 36.000 euros durant els pròxims 15 anys.
Una altra de les casuístiques que han d’afrontar molts joves és la de comprar lluny del seu lloc de treball. Berta Casals (Barcelona, 25 anys) viu des de fa un any al districte barceloní d’Horta-Guinardó amb la seva parella. L’inconvenient és que triga gairebé una hora amb metro per arribar a la feina. Descartar la capital, en el cas de la província de Barcelona, no és ser una rara avis. "Vaig estar mirant pisos uns tres mesos. Barcelona la vaig descartar el primer dia: els preus eren impossibles. Vaig mirar pel Maresme, però no em convencia la zona. Al final, vaig tornar al Baix Llobregat, la meva zona, i vaig trobar una cosa que s’ajustava al que volia: bona qualitat, preu raonable i ubicació familiar", explica Iván Prieto (Sant Joan Despí, 31 anys), que va comprar una casa d’obra nova a Viladecans.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
