Funcas avisa que la falta de vivenda de lloguer frena l’emancipació dels joves

L’escassa oferta de vivenda de lloguer s’ha convertit en l’escull més gran per a l’emancipació dels joves. Com a conseqüència d’això, l’edat a la qual els joves abandonen la llar paterna no ha deixat d’augmentar i ja supera els 30 anys. D’aquesta forma es distancia de la mitjana europea, que està estabilitzada en els 26,4 anys, segons un estudi de Funcas. És una advertència que recullen altres estudis, com el de l’Observatori d’Emancipació del Consell de la Joventut d’Espanya (CJE), que situa l’edat mitjana d’emancipació en 30,3 anys, la més elevada en les últimes dues dècades.

Segons aquesta anàlisi de la fundació de les antigues caixes d’estalvis, «el percentatge de joves que viuen amb els pares s’ha incrementat de manera acusada, sobretot per al tram d’edat entre 25 i 34 anys: més del 46% vivia amb els pares l’any passat, gairebé 10 punts més que fa una dècada». L’elevat volum de demanda latent per part dels joves que no poden emancipar-se, unit a la pujada dels preus, apunta a l’escassetat d’oferta com a principal escull, afirma l’estudi.

Raymond Torres, autor de l’article, recorda que després de la punxada de la bombolla immobiliària, la construcció d’immobles residencials ha crescut a un ritme inferior al de la demanda. Des del 2015, s’han iniciat una mitjana de 75.000 vivendes cada any, davant les gairebé 120.000 noves llars que es van formar anualment en el mateix període. A més, l’oferta s’ha concentrat en el segment de la vivenda en propietat, un biaix que afecta especialment els joves, que solen trobar-se entre els col·lectius amb els salaris més baixos.

Una anàlisi basada en dades de l’Eurostat mostra que la disponibilitat d’un parc de vivenda de lloguer abundant i a preus assequibles –via d’emancipació preferida dels joves europeus– és la principal carència a Espanya. A principis dels anys 2000, gairebé sis de cada 10 joves residien en una vivenda en propietat, davant un de cada quatre que vivia de lloguer. En l’actualitat, només el 30% de joves viuen en propietat per la caiguda de l’oferta i els canvis en les condicions de finançament des de l’esclat de la bombolla immobiliària. La situació s’agreuja, a més, amb les últimes pujades dels tipus d’interès, amb el preu oficinal del diner en el 4,50%, el nivell més elevat des de maig del 2001.

Gairebé dues de cada tres persones d’entre 25 i 34 anys que viuen amb els pares tenen una feina, un percentatge lleugerament inferior a la mitjana europea. Per tant, el fet d’aconseguir un lloc de treball no sembla ser-ne el principal determinant –si bé, per descomptat, un increment salarial ajudaria a assumir el cost d’una vivenda–. La insuficiència de l’oferta es reflecteix en l’escassetat dels lloguers, que han registrat una tendència ascendent ininterrompuda en els últims anys.

Com a exemple, entre el 2015 i el 2022, el preu mitjà del lloguer a Madrid ha pujat un 39%, davant el 26% de mitjana a les altres capitals europees. El resultat és que avui el preu mitjà del lloguer a Madrid supera el d’altres grans ciutats com Berlín, Brussel·les o Roma. En conseqüència, quatre de cada 10 inquilins dediquen ja més del 40% de la renda disponible al pagament del lloguer, gairebé el doble de la mitjana europea, segons Funcas.

Correlació

L’anàlisi posa de manifest la correlació que hi ha entre la densitat del parc immobiliari de lloguer i el percentatge de joves que s’han emancipat. Als països nòrdics i d’Europa central, amb un mercat del lloguer relativament abundant, la immensa majoria dels joves tenen accés a una vivenda. Per contra, els joves tenen més dificultats per emancipar-se quan el parc de lloguer és estret, com en el cas d’Espanya i altres països del sud d’Europa.

Notícies relacionades

L'impost sobre les emissions de CO₂ dels vehicles: fiscalitat verda per a fer front al canvi climàtic

Unión Suiza dissenya el seu 185è aniversari

Una de les solucions, per tant, és augmentar l’oferta especialment de lloguer, segons Funcas. En aquest sentit, l’article repassa algunes iniciatives internacionals orientades a aquest segment que s’estan instrumentant en incentius que dotin de més possibilitats d’accés i elecció els joves. Aquestes iniciatives troben la seva justificació en la necessitat d’actuar amb celeritat, i davant les restriccions pressupostàries per liderar l’augment d’oferta exclusivament des de la despesa pública, o mitjançant la concessió de subvencions i avals destinats a promoure la vivenda en propietat.

Aquestes experiències internacionals suggereixen per al cas d’Espanya que un enfocament de la política de vivenda que potenciï el segment del lloguer pot ser de gran ajuda per facilitar l’emancipació dels joves, sense tenir un impacte significatiu per als comptes públics i amb una més gran eficàcia que altres ajudes, apunta l’autor de l’article.