El forat negre del lloguer: Barcelona i Madrid perden joves sense parar

Al més pur estil Yolanda Díaz i el seu repetidíssim «li donaré una dada», la regidora de l’Ajuntament de Madrid Enma López, del PSOE, va proporcionar a l’equip de Govern durant la Comissió d’Ocupació del mes passat una xifra alarmant: «Han desaparegut 25.800 joves entre 25 i 34 anys que fa un any estaven treballant i ara no se sap on són. Han hagut d’anar-se’n perquè aquest Madrid no els genera oportunitats». El Periódico de España, del grup Prensa Ibérica, ha sol·licitat al Consistori d’Almeida les estadístiques de l’Enquesta de Població Activa (EPA) de l’últim trimestre del 2022, a les quals feia referència la regidora socialista. Els números varien respecte als que va aportar López, però no per a millor. I és que els joves espanyols tenen dificultats a l’hora d’accedir a vivenda de lloguer a un preu assequible.

Madrid se está quedando atrás.

Mientras los datos de paro en España mejoran, en Madrid van a peor.

A Almeida le gusta mucho eso de "dato mata relato", aquí le van unos cuantos. 👇 pic.twitter.com/wxKYrpMayk

— Enma López (@EnmaLopez) 20 de febrero de 2023

Segons el document relatiu a aquell trimestre, Madrid comptava al tancar l’any passat amb una població activa d’entre 25 i 34 anys de 357.400 persones. En el mateix període del 2021, no obstant, la xifra era de 375.100, és a dir, 17.700 més.

En el trimestre previ a la pandèmia, que ha sigut una de les causants d’aquesta pèrdua de ciutadans, la xifra total era fins i tot més elevada, de 390.000, i, en el trimestre de les eleccions que van acabar en el canvi de Govern a l’Ajuntament de Madrid, el segon del 2019, era de 372.100 joves, gairebé un 4% menys que el 2020, com es pot observar en el següent gràfic. Cadascun dels gràfics d’aquest reportatge presenta una escala diferent perquè sigui més fàcil observar la progressió de la població a cada ciutat a primera vista.

Des del Consistori no han respost a la petició d’aquest diari perquè valoressin aquestes xifres, que mostren que la capital espanyola ha perdut del 2020 al 2022 un total de 32.600 habitants entre 25 i 34 anys. I ho fa malgrat que Madrid compta, segons les dades del padró per municipis de l’INE, amb 14.000 habitants més el 2021 –l’últim exercici mesura– que el 2018.

Aquest fenomen de sortida de joves no és, no obstant, exclusiu de Madrid. Les xifres de Barcelona són encara més preocupants. En l’inici de la segona legislatura d’Ada Colau, en el segon trimestre del 2019, vivien 220.700 joves a la Ciutat Comtal d’aquesta mateixa forquilla d’edat. Abans de la covid, la població d’entre 24 i 35 anys va descendir a 204.200. Després, en els últims trimestres del 2021 i el 2022, va continuar la caiguda lliure: 201.200 i 171.300 ciutadans, respectivament.

Suposa un èxode de 49.400 joves treballadors entre el 2019 i l’any passat i de 32.900 entre la pandèmia i 2022, un 16,11% menys. L’ajuntament considera que el que s’observa és simplement una «estabilització» després que la ciutat perdés població entre el 2015 i el 2020. «Barcelona té un problema molt gros», valora, en canvi, el sociòleg urbà José Ariza de la Cruz. I és que la població de la ciutat, segons el padró, es manté estable. Entre el 2018 i el 2021, ha perdut poc més de 500 habitants.

Malgrat que el demògraf urbà Toni López-Gay apunta que és probable que aquest descens de joves sigui causat per un problema de la piràmide poblacional, ja que «les generacions nascudes al voltant de 1995, que són les que entren en el teu grup d’estudi, seran menys abundants que les de 1985, que són les que en surten», la població a Barcelona també baixa en la forquilla d’edat de 35-39 anys, la immediatament posterior. Passa de 128.00 habitants a 104.500 des del segon trimestre del 2019 a l’últim del 2022.

¿On acaben?

Els destins dels emigrats són variats. Com és lògic, molts d’ells continuen conservant o han trobat una feina presencial en aquestes capitals, així que abandonen la ciutat, però no del tot. Instal·len les seves residències a les ‘taques’ urbanes d’aquestes capitals, és a dir, en ciutats dormitori on els lloguers són més econòmics. 

El més paradoxal és que, de nou d’acord amb el padró, municipis madrilenys com Getafe, Fuenlabrada, Alcorcón i Leganés, tots ells al ‘cinturó vermell’, mantenen o perden una mica de població, però no en guanyen. Localitats com Boadilla del Monte, Majadahonda i Pozuelo de Alarcón, totes al flanc oest de Madrid, i Rivas Vaciamadrid, al sud-est, sumen habitants respecte al 2018, però no d’una manera exagerada. Per la seva banda, als voltants de Barcelona, passa una cosa similar: Badalona, Castelldefels, l’Hospitalet de Llobregat, Sabadell i Terrassa guanyen entre 300 i 4.000 persones en els últims quatre anys, moltes menys de les que han sortit de la capital.

L’Ajuntament de Barcelona reconeix que «òbviament el preu de les vivendes apareix sempre com una de les causes determinants» perquè els joves hagin d’abandonar la ciutat, però també «cal considerar que és la franja d’edat que aplega gent que acaba els estudis i marxa a estudiar o a tenir la seva primera feina a l’estranger», per la qual cosa aquesta variable és «difícil de quantificar». El preu dels lloguers el febrer del 2023 a la Ciutat Comtal, segons informes d’Idealista, ha crescut més d’un 20% respecte al mateix mes de l’any anterior, un percentatge molt superior respecte a localitats veïnes o pròximes, com Castelldefels (17,6%), l’Hospitalet de Llobregat (13,1%), Badalona (10,7%), Sabadell (5,9%) i Terrassa (5,3%).

A Madrid també ha crescut, en aquest cas, en un 10,9% en el mateix període. A les ciutats de la ‘taca’ urbana de la capital els lloguers s’han encarit. Hi destaca Getafe, on han pujat un 11,9%, un punt per sobre de la capital. «Les claus més importants [per evitar l’escalada de preus] són posar fre i controlar el lloguer de pisos turístics, perquè això genera una pressió per als que busquen pis: aquesta oferta per al lloguer de referència habitual i fa que n’augmenti el preu», explica José Ariza de la Cruz.

Aquest sociòleg urbà proposa que s’explori la via de la construcció de vivenda pública, que actualment, tant a Madrid com a Barcelona, està poc explotada. «La Ciutat Comtal ha fet avenços sobre això, però té menys sòl disponible que Madrid», reflecteix.

La pandèmia va canviar el paradigma de pretensions de cada individu respecte a la vivenda. Molts ciutadans, especialment els joves treballadors, van aprofitar els dies previs a l’estat d’alarma per desplaçar-se a les seves províncies d’origen, amb l’objectiu de passar-hi el confinament. Tot i que alguns van acabar en altres capitals de província, altres van triar destinacions lluny de la contaminació i de les aglomeracions. De fet, d’acord amb l’estadística de variacions residencials interiors, també elaborada per l’INE, de les 392.982 persones que es van mudar d’una capital de província l’any 2021, una quarta part, més de 90.000, van elegir un municipi de menys de 10.000 habitants per ressituar-se, en part gràcies a les oportunitats de teletreball.

«Per a qui prefereix un mode de vida més lligat a l’entorn rural, el teletreball li permet fer-ho. És un tipus de població molt especial la que pot permetre’s teletreballar, i serien aquestes persones que se’n van a municipis de menys de 10.000 habitants», indica Ariza de la Cruz. Però aquest interès per la tornada al poble sembla una tendència només temporal, comenta aquest sociòleg: «El 2020 i el 2021, a partir de la pandèmia, la tornada a l’entorn rural ha sigut molt forta, a causa del teletreball, que s’ha estancat una mica. El 2022, les ciutats es recuperaran per l’economia d’aglomeració: l’ocupació sorgeix en ciutats que requereixen certes quantitats de població i amb un ecosistema empresarial» al qual hauran de tornar els que en van marxar.

Una altra de les principals destinacions on es van mudar són altres grans i petites ciutats. D’acord amb les mateixes estadístiques de variació residencial d’INE, el segon destí triat pels que abandonaven una capital de província eren altres capitals de província. El 21% d’ells triaven Bilbao, València o Valladolid, entre d’altres, com a lloc de residència. Els ajuntaments d’aquestes localitats han aportat dades que evidencien que aquestes tres ciutats han crescut en població des de la pandèmia.

El departament de la vicealcaldessa de València, Sandra Gómez, ha compartit xifres de la població valenciana d’entre 25 i 29 anys, que en el segon trimestre del 2019 allotjava 35.000 ciutadans en aquesta franja d’edat, i que malgrat les caigudes en el primer trimestre de 2020 i el quatre de 2021, va tancar l’any passat amb 37.900 joves, un 14% més.

D’acord amb els nombres d’EUSTAT, l’Institut Basc d’Estadística, Bilbao ha guanyat entre el 2021 i el 2022 alguna cosa de població activa de 25 a 34 anys: ha passat de 32.700 a 32.800. A més, l’estadística de variacions residencials entre la població de 25 a 34 anys de la capital biscaïna dona un saldo positiu de 373 persones del total de 4.304 altes l’any 2021, última dada publicada per l’INE.

Per la seva banda, l’Ajuntament de Valladolid, que no comptava amb dades de població activa, ha aportat xifres de població total. En aquest cas, entre 25 i 34 anys, i malgrat també el balanç negatiu dels anys pandèmics, va acabar el 2022 amb 76 joves més que el 2019. Tot i que els augments de població en aquestes ciutats no criden tant l’atenció com les pèrdues de Barcelona i Madrid, l’evolució és positiva.

¿Per què se’n van?

José Antonio, un val·lisoletà de 29 anys, va tornar de Madrid al seu poble, Medina del Campo, abans del confinament. La seva empresa li permetia teletreballar des de fora de la capital i va tornar a casa. Finalment, en lloc de tornar a Madrid, on durant un temps va continuar pagant un lloguer, es va quedar uns mesos a la seva localitat de naixement i es va acabar mudant, fa uns mesos, a Valladolid, on ara comparteix pis amb un amic.

«El més gros de tot és la diferència de preus del lloguer i de la vida: per molt oci que tingui Madrid, no compensa el cost de la vida que suposa i és impossible consumir tot el que ofereix», expressa José Antonio. Durant la crisi del coronavirus, Madrid no «em podia oferir el mateix que abans». L’aturada en l’oci va ser clau perquè continués a casa i allà es va adonar que Valladolid li podia oferir una oferta esportiva i cultural que s’ajustava al que ell buscava. «L’oci és salvable a les capitals de província si es posen una miqueta les piles. El cost de la vida a Madrid no compensa el consum d’oci que ets capaç d’incloure», reflexiona.

Notícies relacionades

L’estudi de videojocs que porta un Bafta i tres ‘Oscars’

Les elèctriques volen captar 800 milions del sistema antiapagades

El preu mitjà de renda d’un pis de 60 metres quadrats a Barcelona és de 1.164 euros i, a Madrid, de 996 euros, segons Idealista. Això, a les capitals de província, canvia. A Valladolid, per exemple, és gairebé tres vegades menor al de la capital catalana. «La raó per anar-me’n de Madrid va ser un salari que no es corresponia amb el cost de vida», justifica la Diana, una noia de 26 anys que va tornar a Logronyo després d’haver-se «sentit exiliada» de la seva ciutat per ser una noia trans que actualment manté una relació lèsbica.

Les dues urbs atrauen cada vegada més immigrants amb poder adquisitiu. «El màrqueting de la Comunitat de Madrid, amb el polèmic vídeo, i la intenció d’Ayuso de rebaixar l’IRPF a la inversió estrangera van encaminats a atraure inversió de grans fortunes llatinoamericanes i nord-americanes. Compren edificis i pisos cars que encareixen el preu de la vivenda, tot i que a Madrid continuï arribant-hi gent de la resta d’Espanya a la recerca d’ocupació», assenyala Ariza de la Cruz. El coordinador del Grau en Sociologia de la Universitat de Salamanca resumeix que Madrid i Barcelona «s’estan convertint en París o Tòquio» per la perspectiva internacional que ara exploten.