Multinacionals de l'oci

El maig de 2010, els diaris esportius d'aquest país publicaven una notícia insòlita, si més no en aquell moment, en el món del futbol: la junta del president blaugrana Joan Laporta plantejava construir un parc temàtic, o una ciutat dels socis, a Viladecans. El Barça, como Disney, titulava Sport. El FC Barcelona, ja llavors considerat una marca global després d'aconseguir la seva tercera Copa d'Europa (2009), volia entrar en el negoci dels parcs temàtics, talment com havien fet altres empreses del món de l'entreteniment (Disney o Universal), que a la vegada també tenen actius en el sector de l'esport. L'any 2014, era el seu etern rival, el Reial Madrid, qui confirmava la intenció de fer un resort als Emirats Àrabs, concretament a Abu Dhabi, com a contrapart de l'acord amb la International Petroleum Investment Company (IPIC) pel finançament del nou Santiago Bernabéu.

Es concretin finalment (o no) aquests projectes, el FC Barcelona i el Reial Madrid competeixen en el mercat global d'ofertes d'entreteniment. Avui dia, la pràctica esportiva és la base, necessària, que trava un model de negoci del futbol més multidimensional. De fet, juntament amb d'altres grans clubs europeus (per exemple, el Manchester United, el Bayern de Munic o l'AC Milan), aquestes organitzacions es podrien considerar, també, multinacionals de l'oci: al marge de l'espectacle futbolístic (exportat i mediatitzat a nivell mundial), aquestes organitzacions estructuren una oferta de productes complementaris a aquest espectacle que són llançats en un mercat internacional i que permeten als fans mostrar la passió pels seus colors en tots els àmbits de la vida quotidiana.

La gestió d'aquests clubs de futbol al més pur estil d'una multinacional, però, no s'entendria sense rascar en la història del futbol anglès. Es podria considerar que el primer club que va fer aquest pas va ser el Manchester United, que el maig de 1997 va fitxar Peter Kenyon, provinent d'Umbro, com a nou director esportiu; dos anys més tard, arribava a Old Trafford un col·lega seu, Peter Draper, com a director de màrqueting de l'entitat per poder treballar en l'expansió internacional del Manchester a través de la filial Manchester United International. El professor David L. Andrews, en una fantàstica compilació d'articles titulada Manchester United. A Thematic study (Routledge, 2004), descriu amb senzillesa l'estratègia empresarial del United en aquell moment: cerca d'acords amb patrocinadors globals (Vodafone), acords de col·laboració amb organitzacions esportives d'altres mercats (New York Yankees), acords d'emissió de continguts amb empreses de comunicació i intensives a TIC (Terra Lycos) i, finalment, legitimació del projecte a través d'accions de responsabilitat social.

SFlbImportació del model

En el tombant de segle, l'arribada de Florentino Pérez a la presidència blanca, i la posterior de Laporta al Camp Nou, van transportar un model similar a la Lliga espanyola. De fet, ja ho explica Ferran Soriano -actual director executiu del Manchester City- en el seu llibre La pilota no entra per atzar (Ara Llibres, 2009): «El creixement dels ingressos de màrqueting culmina un canvi de model fonamental que converteix el negoci dels clubs de futbol en un negoci d'entreteniment global». Tot i que els grans contractes de drets televisius encara constitueixen la base del pressupost d'aquests clubs -l'últim de la Premier League és de 7.000 milions d'euros, per tres temporades-, és evident que els ingressos vinculats a l'experiència del directe o els que reporta l'acció comercial del departament de màrqueting d'aquestes entitats cada dia són més importants. Aquí, el United ha tornat a passar la mà per la cara als clubs espanyols: el nou contracte de patrocini de la samarreta del primer equip dels red devils serà de prop de 70 milions d'euros per temporada (Chevrolete), mentre que el FC Barcelona només en rep 35 per portar Qatar Airways.

Ara bé, tant el FC Barcelona com el Reial Madrid, per exemple, s'han embarcat en una remodelació faraònica de les seves instal·lacions que els permetrà obtenir uns contractes per a naming de l'estadi que, segons s'ha publicat, poden arribar als 200 milions d'euros en total -en el cas del club blaugrana-, o els 20 milions d'euros per temporada per als blancs. Aquestes xifres confirmen el valor global de les dues marques esportives, si les comparem, per exemple, amb el que l'any 2012 cobrava el Bayern Munic pel mateix concepte i de l'asseguradora Allianz: sis milions d'euros anuals, i era el millor contracte de naming rights dels estadis de la Bundesliga.

De fet, la remodelació dels estadis -amb noves llotges, noves àrees comercials, noves plataformes publicitàries...- esdevé essencial per als pressupostos dels clubs. Agafem, per exemple, un altre club català: el RCD Espanyol. El nombre de patrocinadors del club, entre l'última temporada al Lluís Companys (2008-09) i la passada campanya, va créixer de 25 a 85 empreses, i va assolir una xifra rècord la temporada 2011-2012 (120). O posem un altre exemple dels ingressos que pot generar un servei premium en un estadi quatre estrelles: l'hotel, de 150 habitacions, que es preveu construir amb vistes dintre del nou Santiago Berna-

Notícies relacionades

Miguel Benito, expert en dret laboral, explica quina és la temperatura màxima a la qual ha d’estar el teu centre de treball: “És il·legal treballar amb aquesta calor”

¿Quan comencen les rebaixes d’estiu 2025? Dates de Zara, Mango i El Corte Inglés

béu preveu generar cinc milions d'euros per temporada.

El manteniment del famós cercle virtuós que qui va ser exvicepresident del FC Barcelona Ferran Soriano descrivia com a model de gestió d'un club d'elit ens porta a una superprofessionalització de les organitzacions. Encara més quan, per assegurar la viabilitat econòmica d'aquests, els clubs de futbol europeus han hagut de passar de basar la seva gestió, exclusivament, en la maximització de la utilitat (guanyar els campionats a cop de talonari i endeutament), a considerar també la maximització del benefici.