El passat devora el futur

El Banc d'Espanya va anunciar dijous passat que segons les seves primeres estimacions del primer trimestre del 2015 és possible que a finals d'any el creixement del PIB s'acosti més al 2,8%. Per la qualitat contrastada dels seus informes, la institució que presideix Luis María Linde no pot postular intencions futures. No reflecteix, per exemple, que en un any electoral els comptes públics tendeixen a una despesa més gran de la programada.

Ben llegit, Espanya ha abandonat la recessió, però no la crisi.  A la vista de l'informe, sembla que ara toca dir que el país va bé encara que els ciutadans no ho notin (d'aquí vénen les queixes del PP davant els resultats a Andalusia). Però les xifres agregades mitjanes no fan justícia a les situacions dels socialment més fràgils, la probabilitat que sorgeixin contratemps, cosa que en definitiva mantingui a la cua els que esperen una millor distribució de la riquesa.

La pregunta tòpica: ¿Quan tornarem a estar com abans? Amb estadística macroeconòmica, és fàcil: si això continua així de bé, el 2017 haurem aconseguit el nivell del PIB del 2008. Precisió: aquesta mateixa projecció porta a l'any 2022 la recuperació de nivells suportables d'ocupació.

Però compta a equiparar estar igual amb recuperar la igualtat. No és això el que assenyala la tendència d'aquests anys, cosa que aporta confirmació als famosos teòrics de la desigualtat creixent, «el passat devora el futur», en imatge expressiva de Thomas Piketty. I mentrestant, tots els polítics preparen els seus eslògans per a la que consideren majoria social espanyola, la classe mitjana. ¿Majoria?

Luis Molina, a la web d'Economistes davant la crisi, analitza les dades de l'informe anual de Global Wealth Databook 2014 sobre la riquesa dels espanyols, el seu patrimoni i no només rendes i salaris. Els 46 milions d'espanyols acumulaven el 2014 l'equivalent a 5,003 bilions de dòlars, és a dir, 3,5 vegades el PIB. La mitjana, 107.000 dòlars per habitant (81.000 euros). Una altra cosa és com es reparteixen.

En cinc grups: l'1%, els rics,  acumula el 27% del patrimoni; el 9% d'espanyols, classe mitjana-alta, el 28,6%;  el 20% en té el 22%, la classe mitjana; els treballadors són el 50%, i el seu patrimoni és el 22% del PIB; i finalment els més pobres, l'anomenat precariat o exclosos, són el 20% de ciutadans, tenen el 0,3% de la riquesa. Amb una reserva: el seu patrimoni és negatiu, deuen més de 3.000 dòlars per càpita.  A l'altre extrem, el patrimoni individual de cada ric equival a 600.000 dòlars.

Amb tot, el més rellevant, explica Molina, és el que ha passat des del 2008: l'acumulació de l'1% de la població ha passat del 22% al 27%. La desigualtat ha augmentat considerablement i, a més a més, la classe social que més ha reculat ha estat precisament la que tots els polítics asseguren representar: la classe mitjana.

Hi ha qui pensa que aquestes dades no formen part de les institucions que recullen estadístiques i suggereixen quins equilibris posen en risc el futur, és a dir, com els errors passats comprometen fatalment les generacions futures. Figuren tant als informes del Banc d'Espanya (més complets i complexos del que habitualment es difon) com en les últimes recomanacions de la Comissió Europea.

Veuen com a principal problema l'atur excessiu, l'endeutament públic desbocat no per gastar molt sinó per recaptar poc (la doctrina d'abaixar impostos sense equitat) i, novament, el perjudicial desequilibri d'exportar poc i importar -¡una altra vegada!- capital especulatiu per al sector immobiliari (amb alegria immediata en les administracions locals).

La classe mitjana d'aquest país cada vegada és menys una verdadera mitjana.

Notícies relacionades

Les donacions de pares a fills sostenen la compra dels joves

Els joves del sí que puc

Vegeu el vídeo d'aquesta notícia amb el mòbil o

a e-periodico.cat