La guerra del petroli

En els 12 mesos que van del juny del 2013 al maig del 2014 el preu del barril de petroli estava al voltant de 109 dòlars. Al mes següent, va superar els 114 dòlars. Ara s'ha ensorrat fins a situar-se lleugerament per sobre dels 70 dòlars. Això és una guerra i com totes les guerres té vencedors i vençuts, encara que la batalla definitiva no s'endevina a l'horitzó. El que sí que és clar és qui, avui, són els perdedors: Rússia, Veneçuela i l'Iran.

No és casualitat que aquests tres països estiguin enemistats -els dos primers actualment molt més que el tercer- amb els Estats Units i amb l'Aràbia Saudita. Però tampoc les relacions entre aquests dos passen pel seu millor moment gràcies precisament al cru.

LES CAUSES

La sobtada caiguda del preu del petroli té dos grans motius. Un està en les errònies previsions. La crisi ha reduït el consum mentre que l'Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP) ha produït més del que necessitava el mercat. Però el principal motiu és l'aparició del fracking als Estats Units, país on declinava l'extracció de cru, fet que ha causat una verdadera revolució en els mercats. Mariano Marzo, catedràtic d'Estratigrafia i un dels grans experts en recursos estratègics, no dubtava a assegurar fa pocs dies en el fòrum de debat Primera Plana que en tan sols sis anys aquesta tècnica ja havia canviat l'equilibri geoestratègic del món.

Els Estats Units s'encaminen a l'autosuficiència energètica i a ser un exportador net. No obstant, la tècnica del fracking és cara. Abaixant els preus del petroli l'Aràbia Saudita, que ha vist com l'amic americà l'amenaçava en el seu propi terreny, ha aconseguit que el cru no convencional nord-americà no sigui rendible. The Economist il·lustrava aquesta guerra amb un duel a l'estil far west entre un xeic i un petroler ianqui que es desafiaven amb pistoles d'un sortidor de carburant. Aquesta guerra entre països amics pot acabar en acord.

No obstant, a més de la revolució del fracking i de la set insaciable de la Xina, que és ja el més gran consumidor d'energia del món, hi ha altres factors que dibuixen un nou ordre mundial de l'energia. Moisés Naím, un atent observador dels canvis que es dibuixen a l'horitzó, esmenta l'aparició de nous productors d'hidrocarburs a Amèrica i a l'Àfrica. A més dels Estats Units, el Canadà, el Brasil, Mèxic o Colòmbia apareixeran amb força al mapa energètic sense oblidar que a Veneçuela hi ha grans reserves de petroli pesat. Pel que fa a l'Àfrica, nous països productors de petroli se sumaran als clàssics com Nigèria, Líbia o Algèria, o als més recents com ara Guinea Equatorial.

Un altre factor que dibuixarà el futur mapa és la multiplicació de noves companyies que desbancaran l'OPEP com a àrbitre dels preus i de la producció, de la mateixa manera que aquesta organització havia acabat amb el paper de càrtel que tenien al seu dia les Set Germanes, les grans companyies dels anys 50 i primers dels 60. En aquest terreny, també hi tindrà un paper predominant l'expansió de les grans empreses xineses.

ELS EFECTES

Els efectes d'aquesta guerra són evidents a Rússia. La caiguda del preu del petroli sumada a les sancions occidentals per la seva apropiació de Crimea i la seva intervenció a l'est d'Ucraïna, estan afectant Moscou de manera tan contundent que el seu president, Vladímir Putin, ha hagut d'assumir un humiliant revés estratègic al renunciar al gegant projecte de gasoducte (50.000 milions de dòlars) concebut per evitar el pas del gas rus precisament per Ucraïna i dirigir-lo per sota del mar Negre fins a Bulgària i la resta d'Europa. Putin no és un home a qui li agradi reconèixer públicament les seves debilitats i li va faltar temps per anunciar solemnement que ningú (llegeixin els EUA) «aconseguirà una superioritat militar a costa de Rússia».

A Veneçuela, la suma de baixos preus del petroli i la tecnologia obsoleta per tractar-lo han obligat per primera vegada a importar cru lleuger d'Algèria i Rússia per barrejar-lo amb el pesat dels seus jaciments, fet que posa en qüestió la seva sobirania energètica sobre la qual primer Hugo Chávez i després Nicolás Maduro van construir el seu poder.

La gran pregunta que aquesta guerra i revolució plantegen és la de si el Pròxim Orient, que històricament ha estat el lloc on el petroli ha marcat la geoestratègia mundial, cedirà aquest lloc. L'interès dels Estats Units serà més baix, sens dubte, però això no significa que Washington es retiri ni que la zona guanyi en estabilitat, almenys a curt termini. La guerra de Síria i l'aparició de l'Estat Islàmic no permeten un replegament occidental, malgrat que tampoc és clar fins a quin punt hi ha desplegament.

Grans productors com l'Aràbia Saudita i l'Iran han utilitzat el petroli i els beneficis milionaris derivats com una manera d'exercir la seva influència a la regió. La contribució de Riad a l'Egipte d'Al-Sisi és enorme, mentre que la de Teheran al règim sirià d'Assad també ho és. Ara les condicions podran canviar, però ni l'Aràbia Saudita ni l'Iran renunciaran a exercir la seva influència competitiva a la zona.

¿I EUROPA?

Notícies relacionades

Més que un club, més que un eslògan

Carlos Gallardo: "Els aranzels són una oportunitat perquè Europa reaccioni"

En aquest nou ordre mundial que s'està dibuixant Europa apareix atrapada per una pinça, sense poder competir amb els Estats Units pel preu de l'energia, ni amb l'Àsia pel de la mà d'obra.

Marzo defineix la nostra era com la de l'«home de l'hidrocarbur». I sembla que seguirà així. El 2012 el consum mundial de combustibles fòssils (petroli, gas i carbó) era del 81,7% del total. Les energies renovables han avançat molt els últims anys, però les previsions indiquen que el seu creixement serà lent i que el 2035, el consum de combustibles fòssils s'haurà reduït tan sols fins al 72%. Les alternatives futuristes com el grafè o la fusió nuclear encara s'han de demostrar.