El suïcidi de l'empresari

Antonio Losciale tenia 47 anys i el desembre passat es va penjar en un traster de la seva petita botiga de climatitzadors. Roberto Manganaro també tenia 47 anys i venia motos: es va prendre una capsa sencera de barbitúrics abans de final d'any. Roberto De Tullio dirigia diverses botigues a Bari, tenia 74 anys i es va tirar del quart pis de la seva vivenda. Els segueixen un agricultor, un electricista i uns quants més.

Són una dotzena els homes que en els últims dos mesos han posat fi a les seves vides perquè el fisc o la seguretat social els reclamaven diners, o simplement perquè els feia por no aconseguir superar la crisi o haver d'acomiadar els seus pocs empleats. Es tracta de petites i mitjanes empreses que constitueixen el 90% del teixit econòmic del país i que en molts casos són creditors d'un estat que necessita una mitjana de 186 dies laborals a pagar els seus deutes, contra una mitjana de 53 dies de França, Alemanya i Regne Unit.

La premsa nacional ha oblidat els casos l'endemà mateix, potser perquè la ciència explica que els suïcidis s'encomanen, o perquè no se sap què explicar sobre un fenomen nou, que s'assembla al suïcidi de les balenes quan perden el seu nord magnètic.«Si fa fallida la teva pime, no fa fallida una empresa, sinó la teva vida», expliquen els sociòlegs nacionals. Potser això explica que des de la primavera del 2009 s'hagin suïcidat 2.800 persones, no totes empresàries, però sí moltes.

El fenomen va explotar de cop i d'una manera tan preocupant que Luca Peotta, de 44 anys, aquella primavera que la crisi va començar a atacar amb tota la seva força, va fundar la societatEmpreses que resisteixen. La seva vida transcorria en la fabricació de forns industrials i es resistia a tirar la tovallola. Des d'aleshores, molts altres industrials s'han unit a la seva iniciativa, a través de la qual denuncien que una empresa no pot esperar durant sis mesos que l'Estat pagui els seus deutes, mentre el mateix Estat reivindica puntualitat i rigor en els pagaments a Hisenda i a la Seguretat Social.

A començaments d'aquest 2012 l'Estat deu a les empreses 90.000 milions d'euros, 40.000 dels quals afecten el sector de la sanitat. L'Eurocambra d'Estrasburg ha fixat, amb vot unànime, que els estats de la UE paguin abans d'un màxim de dos mesos. A Itàlia pugen a sis, i això constitueix el pitjor retard a l'Europa de 27 estats.

El desembre passat, el ministre per al Desenvolupament Econòmic i exbanquer, Corrado Passera, va informar que l'Executiu de tecnòcrates de Mario Monti estava estudiant la possibilitat de resoldre immediatament tots els seus deutes envers les empreses amb bons del tresor públic. La iniciativa va ser acceptada per totes les institucions afectades, però de moment no ha estat aprovada.

Notícies relacionades

Dotze paraules que donen oxigen al banc

La Cambra estudiarà com impacta Amazon en els drets laborals

Més enllà de la mitjana nacional, en el sector de la sanitat, el pagament del deute de l'Estat s'endarrereix 925 dies a la regió de Calàbria, 829 dies a la de Molise i 387 dies a Lazio (Roma). Paral·lelament, al Tirol les empreses esperen 92 dies, 112 a Milà (Llombardia) i 113 a la Vall d'Aosta.

Que l'alarma ha transcendit els límits suportables ho demostren no només els suïcidis, sinó també les nombroses intervencions de petits i mitjans empresaris en els fòrums de debat de les associacions professionals.«Però suïcidar-se, això mai», comenta Peotta,«perquè significa no només abandonar la teva família en la desesperació, sinó deixar-la potser amb més problemes». I encara afegeix un consell ben trist:«Digueu que demà us suïcidareu, però 24 hores abans, parlem-ne».