Capitalisme

Des dels seus inicis, el capitalisme va mostrar una capacitat única i indiscutible de generar riquesa. Els seus excessos es van anar corregint lentament fins a acabar per modelar un sistema que ofereix una alternativa econòmica i social legitimada per les societats més avançades. En tot això resulta bàsic un sistema fiscal que contribueix a corregir les desigualtats; reconèixer el mèrit, i oferir un mínim d’igualtat d’oportunitats a tots els ciutadans. El triomf de la meritocràcia davant l’aristocràcia.

No obstant, tinc la sensació que des de fa unes dècades aquesta complexa arquitectura està començant a erosionar-se. El discurs imperant parla de talent, esforç, risc i reconeixement, però moltes de les persones que fan seu aquest discurs apliquen altres criteris quan es tracta de la fiscalitat.

Vegem-ho.

Una persona d’una comunitat autònoma que ha eliminat l’impost de successions rep una herència de tres milions d’euros. El dia 2 de gener, dedica mitja hora a negociar amb l’apoderat de la seva entitat financera de quina manera invertir aquesta quantitat, sense risc i amb una rendibilitat raonable. Sense treballar durant la resta de l’any més enllà d’aquesta mitja hora, es pot assegurar uns ingressos anuals de 100.000 euros. Donat que les rendes del capital es veuen gravades en el 18%, la seva aportació fiscal rondarà els 18.000 euros.

Notícies relacionades

Multes de fins a mig milió d’euros per als propietaris d’habitatges que no realitzin aquest tràmit

Cirsa arriba a borsa amb una retallada de valoració del 40%

Una persona que no hereta i que, amb esforç i assumint riscos, obté unes rendes de 100.000 euros efectuarà, en concepte d’IRPF, una aportació fiscal que rondarà els 35.000 euros. És a dir, el que incorpora els valors del bon capitalisme tributa el doble que l’hereu rendista. Extraordinari.

Ja sabem que el capital es pot moure lliurement. Molts diuen que només paguen successions les classes mitjanes i de determinades comunitats. Greuges comparatius que no discuteixo. Però d’aquí a legitimar plenament el model hi ha una gran diferència: la que xoca frontalment contra l’ètica capitalista. Però es fa pràcticament impossible debatre o defensar el que assenyalo en aquesta columna. ¿Fins quan serà sostenible un discurs meritocràtic basat en una fiscalitat aristocràtica? No crec que sigui per gaire temps.