Sant Jordi és d'elles

Sant Jordi és d’elles. Ho heu pogut llegir a la portada, i potser heu pensat que és una exageració. Al capdavall, és possible que ni conegueu aquestes tres dones. Potser Milena Busquets us sona: el seu llibre, 'També això passarà', és la sorpresa editorial de l’any, amb el consegüent enrenou mediàtic. Però no seria estrany que Hypatia Pétriz i Teresa Juvé us resultin dues completes desconegudes. I, no obstant, no solament no és exagerat titular que Sant Jordi és d’elles, sinó que si circumscrivim el pronom a aquestes dones, escriptores totes tres, fins i tot ens quedem curts: Sant Jordi és cada vegada més una festa d’“elles”, de totes elles, perquè elles són les que llegeixen més i d’elles depèn cada vegada més el dia a dia de les lletres. Potser en el món editorial tampoc copen els despatxos de planta noble, els premis i les portades, però aquest sector cada vegada s’articula més en femení, i per això aquest Sant Jordi és d’elles: les bibliotecàries, les agents, les editores, les caps de premsa.

I, per descomptat, de les autores. Per això les hem volgut reunir totes tres, tres generacions, per parlar de literatura. La més jove, Hypatria Pétriz, té 16 anys i ja ha escrit dues novel·les: 'Diari d’H' (2012) i 'La bomba H' (2014). La més gran, Teresa Juvé, 94 anys i una desena de títols més: els últims, 'La trampa' (2014), la sisena entrega d’una sèrie detectivesca ambientada a la Catalunya del segle XVI, i 'Tu ets jo' (2015), unes memòries amb una mica de ficció i molt de gran literatura. De l’autora que està entre totes dues, Milena Busquets, 43 anys, ja hem avançat que ha donat la campanada tot i la seva curta trajectòria: 'També això passarà' (el manuscrit de la narració es va vendre en temps rècord a les editorials més prestigioses del món, com Gallimard, Rizzoli, Hogarth Press), és la seva segona novel·la.

Durant dues hores comparteixen fotos, rialles, reflexions, acords i discrepàncies, i se sorprenen al veure que la distància que les separa –la jove, joveníssima, que s’obre camí amb la il·lusió intacta, tot ulls i orelles, sense regustos ni pors ni traves; la dona madura que bascula entre la frivolitat i la transcendència, que tant resol angoixes existencials per escrit com simplement esclata de riure; la dona gran que no ha de passar comptes amb ella en cap paper, si de cas deixar constància del que ha viscut, del que ha après– s’esborra amb un gest: empunyar la ploma.

Veus fortes

“A les persones fortes, com podia ser el seu marit o com era la meva mare, si són intel·ligents, els agrada envoltar-se de gent molt forta. No crec que ni vostè ni jo siguem manejables o febles”, diu Milena Busquets a Teresa Juvé al principi de la conversa. La mare de la Milena era Esther Tusquets, immensa escriptora i editora. El marit de la Teresa, Josep Pallach, destacat pedagog i polític. Totes dues han aconseguit que la potència de la veu d’aquestes figures no fes callar la seva. “Si tens una veu, la trobes, tinguis qui tinguis al teu voltant –segueix la Milena–. En el meu cas, l’ombra de la meva mare era molt allargada, i potser no és casualitat que el meu primer llibre de veritat hagi arribat dos anys després de la seva mort. Haver de lluitar per alguna cosa, per escriure o simplement per ser tu, en un entorn de gent tan potent com narcisista, et fa més forta”.

“El meu marit també escrivia. Quan va llegir els meus textos, em va dir: ‘Tu dedica’t a la literatura i jo em dedico a la política’. I així ho vam fer”, explica la Teresa sobre el suport d’ell. Incondicional. “Era el primer que llegia el que escrivia, i tot ho acceptava: jo era intocable”, afegeix.

“¡Que bonic, quina sort!”. La Milena se’n meravella, i no és estrany, tenint en compte el que escriu a la seva novel·la, que es cola en la quotidianitat de la Blanca, una dona amb dos fills, dos exmarits i dues millors amigues que se’n va amb tots a Cadaqués per superar la mort de la seva mare, una presència poderosa i no incondicional, precisament: “La primera vegada que et vaig ensenyar una redacció escrita per mi (…) em vas dir que no t’ensenyés res més fins que tingués mil pàgines escrites, que menys que això no era una temptativa seriosa”. Tot en la protagonista fa pensar en un àlter ego de la Milena, i el dibuix de la mare ho reforça. “Sí. La meva mare era molt estricta, molt exigent. Confiava molt en mi, però el seu no era un amor cec en absolut: era un amor molt crític, no hi havia cap regal”, confirma.

¿I va arribar a llegir alguna cosa escrita per vostè?

El blog. Jo tenia un blog de moda i a ella li encantava. Em deia: “Has trobat una veu. No la usis només per parlar de tonteries, fes-la servir per parlar seriosament, perquè quan tens una veu pots explicar el que vulguis, que tindrà interès”.

Hypatia, ¿hi ha en la seva vida alguna influència així?

Tan forta, no. En la meva família tots tenim un vessant artístic, i ens ajudem a desenvolupar-lo. Jo he tingut la sort que sempre m’han animat molt, tant en la meva faceta literària com en la musical [toca el piano, la guitarra, l’ukelele, el baix i la melòdica]. I valoro molt que ho hagin fet de forma crítica: això em serveix per millorar.

El salt a publicar

Hypatia Pétriz va publicar la primera novel·la als 14 anys. Iolanda Batallé, la directora de La Galera, es va interessar per ella quan va llegir els seus contes, que Hypatia li havia entregat en una presentació. “Va ser un mig encàrrec. Em van dir que volien un llibre en format diari, per a gent una mica més jove que jo. Em va semblar una gran oportunitat, així que en lloc de prendre-m’ho com un encàrrec, m’ho vaig agafar com un repte: tens aquest format i a veure com t’ho fas perquè el teu estil hi encaixi”. Hi va encaixar.

Milena Busquets no havia d’anar a presentacions per conèixer editors. Es reunien al menjador de casa seva. “Jo he nascut en aquest món, així que ho tenia fàcil per publicar. Però quan vaig escriure el meu primer llibre ['Hoy he conocido a alguien' (2008)] no vaig voler usar aquests contactes i el vaig anar oferint a diverses editorials. No vaig parar de recollir negatives. Al final el va publicar Ana María Moix [gran amiga de la seva mare, juntament amb Ana María Matute]. Per a mi era natural escriure i publicar, però si aquell llibre s’hagués quedat en un calaix no hauria passat res”.

Amb la mateixa naturalitat amb què la Milena va assumir que tenia accés als editors sense sortir de casa, Teresa Juvé va assumir just el contrari: que els seus llibres no es publicarien. “Vivíem a França, exiliats, i jo escrivia en castellà. ¿Com m’havien de publicar?”, diu amb una franquesa que converteix cada afirmació en un exemple de lògica indiscutible. En aquelles circumstàncies, encara té més mèrit que mai deixés d’escriure. “És que per a mi és un vici, això de manipular el llenguatge. Perquè escriure és donar-te, però també és manipular, fer el que vulguis amb la llengua. Jo vaig començar escrivint poemes de molt petita, perquè llegia molta poesia. Vaig néixer a Madrid, on vivíem, però el meu pare era català i em va fer aprendre la llengua llegint Maragall”.

I, vostès, ¿per què escriuen?

Milena Busquets: Per ser més feliç.

Hypatia Pétriz: Per a mi, l’escriptura és una forma de canalitzar les emocions que he anat acumulant. Com la música, que és fins i tot més directa: quan toques, quan cantes, deixes que surti tot. En l’escriptura ho fas de forma més pausada, més meditada.

M. B.: Crec que s’ha de ser bastant salvatge per escriure. Tenir molt clar que ho vols fer, i fer-ho passi el que passi. Molts volen ser escriptors, no escriure. ¡I és molt diferent! A mi aquesta gent que diu: “Jo escriuria si tingués un despatx, algú que m’anés a comprar i si els nens fossin grans...”. No. Jo vaig escriure el llibre a la taula de la cuina, separada i amb una situació econòmica difícil. Si vols escriure, escrius. I a mi em serveix fer-ho amb disciplina. És una feina, i fotuda. I molt solitària.

¿Quant del seu jo real es cola en els seus llibres? 

Teresa Juvé: Jo hi sóc a tots. En el meu llibre de memòries, és clar, però també a El último guerrero, el primer que em van publicar [el 1986], que passa a l’Empordà anterior al cristianisme. Un sempre està dins dels seus llibres, sempre. Els lectors poden saber com sóc jo si els llegeixen bé.

M. B.: Hi estic d’acord. Si realment estàs fent una obra vàlida, hi ets tu, perquè t’hi deixes la pell i l’ànima, ja sigui un llibre biogràfic o situat en el regne de les fades. L’important és que hi hagi veritat, i això la gent ho nota.

H. P.: Per a mi, això és bàsic. Potser H és més o menys jo, però tots els meus personatges tenen emocions que són de veritat. Me’ls prenc com si fossin persones reals, que po­drien estar aquí amb nosaltres, no com ninots a qui dono vida només de descriure’ls bé.

Hypatia estudia primer de batxillerat científic. “No em pregunti per què. No sé què vull fer. Només sé que vull escriure, però no sé què s’ha d’estudiar per fer-ho… Potser lletres”, diu. “No, no has d’estudiar res. Només llegir”, hi intervé la Milena.

Hypatia està just en aquella edat en què molts xavals deserten de la lectura. ¿Per què es perden tants lectors al passar de la infantesa a la joventut?

H. P.: Jo crec que si no t’agrada llegir és perquè no has trobat el llibre adequat. I que els profes, en aquest sentit, haurien de fixar-s’hi més. No sé si El Quixot és el millor per enganxar un noi de 15 anys a la lectura…

M. B.: Als 15 anys, almenys en la meva època, el que estàs fent és lligar i provar coses. Em sembla normal que dels 15 als 20 el que més et preocupi sigui viure. És molt difícil demanar-li a algú que té el món sencer al seu abast que es posi a llegir.

T. J.: I l’audiovisual s’ho emporta tot.

M. B.: ¡Sí, la competència és tan bestial!  

H. P.: Doncs jo veig a la meva classe que quan a la gent li dónes un llibre que li agrada sí que llegeix. Però hi ha llibres que acosten els joves a la lectura i altres que els n’allunyen.

M. B.: Però El Quixot és un llibre fantàstic. La bona literatura a vegades és difícil i requereix un esforç.

H. P.: Jo no dic que no ho sigui, i que no t’hi hagis d’esforçar, però s’ha fer el camí més suportable... ¿Per què podent fer llegir a algú de la nostra edat El vigilant en el camp de sègol li dónes Últimas tardes con Teresa?

M. B.: ¡Nooooo! No et fiquis amb aquest llibre, ¿eh? Salinger és un dels meus preferits, però Marsé és Déu per a mi.

H. P.: Jo només dic que si els deixes triar llibres que els enganxin des del principi, un dia acabaran llegint El Quixot per voluntat pròpia.

Teresa Juvé va donar classes d’espanyol en instituts francesos en el seu exili i, al tornar a Catalunya, el 1970, a la Universitat de Girona. Tants anys entre joves li han donat una opinió clara: “Abans era molt més fàcil que llegissin. Avui tots els nois tenen el seu trastet, i vinga a mirar i mirar. Han de ser els pares els qui hi intervinguin. Perquè el que està passant és terrible: ¡a Palafrugell [ella viu a Esclanyà, una població a prop d’aquesta localitat] no hi queda ni una llibreria! I, sense la lectura, la formació d’un noi és incompleta. Un llibre desperta el sentit crític; en canvi, davant una pantalla som com animalons que es mengen el que els donen. La meva néta no permet que el seu fill estigui tot el dia enganxat a la pantalla. I el meu besnét, de 12 anys, llegeix. I no només això: ¡escriu! De fet, ens enviem mails per explicar-nos en què estem treballant.

L'èxit

Entre persones d’edats tan allunyades, una creu que la gran bretxa deu ser la tecnològica, però la Teresa ho desmenteix: no solament per aquesta cibercorrespondència, sinó perquè el subtítol de les seves memòries no és cap altre que 'Flaixos per a un blog'. ¿Existeix aquesta bitàcola? “No, però volia que els meus textos es llegissin com a entrades d’un blog, que fossin molt àgils”, explica. Ho són. ¿I com se’n surt amb l’ordinador? “No l’utilitzo tant com els joves, però em va molt bé per trobar dades històriques. A l’hora d’escriure, escric a mà, i després ho passo. Corregeixo tant, que amb l’ordinador no avançaria mai”, argumenta.

El seu estil, exquisit, ho demostra. Un estil que la va deixar a les portes del premi Nadal, al qual es va presentar el 1963 amb 'La charca en la ciudad'. “Veia tan difícil publicar, que vaig tenir la poca vergonya d’enviar-lo al premi. Vaig arribar a finalista però, contra el costum, no el van editar. Normal: parlava de les dones que s’havien refugiat del franquisme a França”, diu. El llibre va aparèixer temps després a Buenos Aires sense que ella ho sabés, i el 2005 es va publicar en català com 'L’aiguamort a la ciutat', traduït per la mateixa Teresa.

¿Se sent reconeguda com a escriptora, amb tants anys de carrera?

¿La veritat? Doncs no gaire.

A la Milena, en canvi, l’èxit li ha arribat de forma immediata, i inesperada. “I passarà, ¿eh? En un temps passarà. Això ni t’ho planteges, perquè si el que et preocupa és això, anem malament. A mi el que em preocupa és escriure el tercer llibre, i que sigui millor que el segon. Aquest èxit no m’ha canviat la vida. La meva mare segueix morta, jo segueixo a casa amb els nens, que si mengem pizza per sopar o si l’assecadora no funciona. Podré estar tranquil·la uns anys per escriure el pròxim llibre perquè tindré uns diners al banc. Fantàstic. Però a part d’això...”.

¿Guanyar-se la vida com a escriptora no és el seu objectiu?

No ho havia sigut mai. Ara sembla que pot passar. Doncs genial, si puc disfrutar d’això i convidar els meus amics a sopar més sovint. Però a mi el que m’interessa, en realitat, és escriure una frase que s’acosti a Colette. La resta... això no importa gens. La resta és xerrameca.

¿Incloent-hi el Sant Jordi, en què tot apunta cap a un esquinç de canell? “Bé, ja ho veurem... ¡Potser estic al costat de David Trueba veient-lo firmar a ell, i jo no firmo res! Però, bé, li aguantaré el boli, encara que sigui”, riu, traient ferro. A la Hypatia li fa molta il·lusió. “Per a mi és un dels millors dies de l’any, tot i que m’agrada més quan estic a l’altre costat. M’agrada sortir al carrer, i veure llibres i gent que s’interessa per ells”, diu. “Doncs a mi no me’n fa gens. Ni tan sols crec que es vengui tant com sembla aquell dia”, comenta la Teresa, amb el mateix escepticisme amb què, poc abans, ha dubtat d’aquelles contracobertes on els editors asseguren “que el llibre s’ha traduït a 30 llengües. ¡30 llengües! ¡Ha!”.

M. B.: Doncs el meu s’ha traduït a 30 llengües de veritat...

T. J.: Sí, sí, ja. ¿Quines? ¡Fes-me’n la llista! [I la Milena es posa a riure, per enèsima vegada durant la conversa, entre estupefacta i divertida.]

Trenta llengües, campanes d’adaptació al cine, drets de traducció venuts, es diu, per mig milió de dòlars. Quan ha d’omplir un formulari, ¿posa ‘escriptora’ a la casella de ‘professió’?

Doncs fa poc ho vaig fer, i em moria de riure. Em va semblar que m’enxamparien, que algú vindria i em deixaria anar: “Però ¡¿què diu vostè?!”.

T. J.: Per a mi és només un adjectiu, no és la meva essència. Potser hi ha algú que em diu així, però no m’ho dic a mi mateixa.

M. B.: Doncs vostè sí que ho és, jo crec que vostè sí que és una escriptora de veritat. Algú que hi ha dedicat la seva vida amb tanta constància, vocació i intel·ligència... Jo potser quan hagi escrit cinc llibres em consideraré escriptora, però vostè ja s’ho ha guanyat, vostè sí.

Es considerin el que es considerin, Sant Jordi és el seu dia. El dels que disfruten llegint. El dels que disfruten escrivint. El dels que disfruten escoltant altres veus que, com les d’aquestes tres autores, no tenen edat. Ni sexe.

TRES PERFILES

Hypatia Pétriz

La seva mare li llegia contes i el seu oncle li explicava històries de terror “que no eren el més apte per a una nena de 3 anys”. “Així he sortit”, diu. Boja per l’escriptura i per la música, amb dues novel·les juvenils, un duo musical consolidat (Aneris) i un grup en marxa. Podeu seguir els seus passos a Facebook. Els professionals. “No hi penjo res personal. Tinc clar què vull que se sàpiga i què no”. No sent que ser dona sigui un handicap. “En tinc un altre: que no em prenguin seriosament per tenir 16 anys”.

Milena Busquets

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

Tampoc sent que ser dona hagi sigut un obstacle. “Vaig créixer entre dones molt alliberades i triomfadores, i no em van passar la idea de la lluita, sinó la de la victòria”, diu. Les Ana María, Moix i Matute. La seva mare, Esther Tusquets,  que no li va explicar mai contes. “No era gaire d’asseure’s a la seva falda, no”. Va estudiar al Liceu Francès, després Arqueologia a Londres. Va treballar a Lumen amb la seva mare, després en una editorial fundada amb ella. Això és la seva condemna: que la prejutgin pel seu origen. “Però no demanaré perdó pel meu bressol. Un no tria on neix”.

Teresa Juvé

Formar-se a la Institución Libre de Enseñanza, al seu Madrid natal, deu imprimir caràcter, encara que no tant com viure l’exili i col·laborar amb la Resistència a París durant dos anys, en què dues vegades va estar a punt de caure en mans dels nazis. Una vida apassionant, la d’aquesta filòloga i llicenciada en Literatura Comparada (carreres estudiades de nit, ja que al matí havia de tirar endavant la família), narrada en flaixos a Tu ets jo, un títol que homenatja el seu marit, Josep Pallach, mort el 1976, amb només 56 anys. “Estàvem molt units, molt enamorats”, diu. I encara vibra al dir-ho.