Víctor Víctor, el cantant que es va unir al club polític

Amb només 17 anys, el precoç Víctor Víctor ja havia compost el seu gran èxit, 'El camino de los amantes' (més conegut com 'La Casita'). L'incansable ambaixador de la bachata (que ve a ser un bolero rítmic) va ser durant uns quants anys responsable de Cultura de la lluminosa República Dominicana i va establir una llei del sector que encara segueix vigent. Ha passat mig segle des que va fer els seus primers passos artístics i el cantautor segueix component lletres consagrades a l'amor i els seus derivats, sense oblidar-se de les desigualtats que pateix el seu país. Aquest estiu l'espera una gira internacional per promocionar el seu últim compacte: 'Bachata en la Zona'.

L'artista perd la noció del temps quan es dedica a dissertar sobre aquest romàntic gènere autòcton, "un híbrid entre el bolero i el merengue, encara que a vegades en la seva forma de tocar el requint [una guitarra més petita que l'estàndard] fa que sembli un mambo", il·lustra. "El que és interessant és rescatar i reivindicar la bachata al millor estil del seu màxim impulsor, el músic i antropòleg Luis Días. Ell va ser qui ens la va fer descobrir als anys 70", relata.

Música d''amargue'

El seu origen s'ha de buscar en bordells i bars. Relegada a les classes humils, llavors se la coneixia com a "música d''amargue'" per la seva habitual càrrega de tristesa, de patiment. I la seva creació recau repartida en noms com José Manuel Calderón, Inocencio Cruz, Rafael Encarnación... "Eren els anys 60 quan va néixer a manera de 'boleritos' de guitarra. Volien fer música com la de Los Panchos, però els va sortir això. Aquest invent meravellós. Perquè s'ha d'aclarir que la música –els ritmes, els sons...– no la creen els compositors tancats en el seu món ni tampoc els arranjadors. Sembla una obvietat, però la música la creen els músics. Es requereix pràctica. Ofici diari".

Quan el 1996 Víctor Víctor va combinar el seu ofici de músic en majúscules amb el de polític, la primera cosa que va fer va ser un imprescindible treball de camp. Va assumir durant tres fructífers anys el càrrec de conseller president de Cultura, l'equivalent a ministre de Cultura. ¿El seu objectiu? "Redactar una llei que no s'ha canviat des d'aleshores". "Vaig ser elegit pels col·legues de professió. I tot just començar vaig fer un diagnòstic participatiu del que realment passava en l'àmbit de la cultura. Vam entrevistar unes 2.000 associacions, sindicats… Va quedar tot gravat. Vam explicar el quevam veure i sentir. Vam elaborar un extens informe. I vam redactar aquesta llei que reflectia totes les desigualtats que vam trobar. El meu ministeri va néixer per resoldre totes aquestes necessitats", subratlla.

Imprescindible revolució cultural

L'artista aclareix que "aquest càrrec ni tan sols existia" abans de la seva arribada. ¿I per què el va abandonar? "Doncs perquè aquells tigres presidents diuen una cosa i després en fan una altra. I per aquí no hi passo. La meva reacció va ser clara i contundent: '¡Aneu-vos-en a fer punyetes!". Víctor és dels que opinen que "no pot haver-hi una revolució social si abans no s'ha fet una profunda revolució cultural".

"Cal parar-se davant de la societat i ordenar prioritats abans de qualsevol acció. I quan parlo de cultura em refereixo en el seu sentit més ampli. Evidentment, no es tracta només que la gent sàpiga admirar una obra d'art. La cultura és una línia horitzontal que cobreix tota la societat, des dels intel·lectuals fins als bombers". La seva radiografia requeria estudiar les diferències, reconèixer els desnivells. "Has d'estudiar per què existeixen, reconèixer quina és realment la situació i ser capaç de desenvolupar les capacitats d'absolutament totes les capes socials".

Un altre tipus de societat

Però ¿no creu que molts governants prefereixen una societat aborregada? "¡És clar! Aquest és el drama. A més, si mantenen el seu càrrec és just gràcies a això. És el greu problema dels polítics: saben que com menys cultura tingui la gent menys perillosa és. I menys perilla el seu càrrec. Els interessa el borreguisme. ¡Viuen d'això! i, per desgràcia, no els passa només a uns quants. Elspassa a tots. Així que jo tinc el meu candidat: es diu… ¡Cap!".

El cantant que es va desenganyar de la política no pot evitar somiar amb un altre tipus de societat. I creu que per aconseguir-ho "ha d'existir un altre tipus d'organització dels estaments. Ha de ser administrada d'una altra manera. Els presidents, els secretaris, els ministres, els senadors… tots estan passats de moda. S'ha de buscar una altra fórmula. No sé quina. Però s'ha de mirar cap on hi hagi la llum que ens il·lumini d'una vegada per sempre. Poden titllar-me d'anarquista. Sí, ho sóc. ¿I què?".

Víctor s'afanya a puntualitzar que no li agrada l'acció directa. "Abans has d'intentar arribar a acords. Procurar convèncer. No val la pena escopir, estavellar, trencar. Això són formes que pertanyen al passat. La clau està a conversar. I si els presidents tornen a fallar, doncs a insistir-hi fins a aconseguir un canvi cada vegada més urgent".

Més cantants convertits en polítics

A Llatinoamèrica és on més cantants han arribat a càrrecs de responsabilitat al Govern. N'hi ha diversos exemples: Gilberto Gil va ser ministre de Cultura del Brasil; Rubén Blades, de Turisme al Panamà; Susana Baca, de Cultura del Perú, Nacha Guervara va ser candidata al Parlament argentí pel partit dels Kirchner... En altres racons del planeta, també hi ha més noms: Youssou N’Dour, de Cultura i Turisme de Senegal; Melina Mercouri, de Cultura i Ciència de Grècia; Nana Mouskouri va ser eurodiputada conservadora també a Grècia; Peter Garret, d'Educació d'Austràlia; Wyclef Jean va optar a la presidència d'Haití i a la mateixa illa caribenya va ser nomenat president Michel Martelly el 2011. A Espanya va encapçalar la llista José Antonio Labordeta (diputat de la Chunta Aragonesista). Sense oblidar que Fermín Muguruza es va presentar a les eleccions al Parlament Europeu (Euskal Herritarrok) i Rosa León va ser regidora del PSOE.

Per a Víctor Víctor, és normal que els músics alcin les seves veus a favor de les causes socials. I recorda la importància que la lluita segueixi més enllà de la política. "Quan no podem actuar directament, hem de compondre lletres que reflecteixin les reivindicacions que considerem justes. La constitució de la República Dominicana diu que el 4% del Producte Interior Brut s'ha de dedicar a l'educació. Bé, doncs a mi se'm va acudir compondre un tema en aquest sentit". El títol feia clara referència a l'assumpte. El va batejar 'El son del 4%'.

Viure en mode "gozada"

"Recordo també quan ens volien instal·lar una gran reserva d'aigua per a una fàbrica de ciment en una zona protegida, en una formació geològica única al Carib. Evidentment, molts vam fer cançons criticant-ho, denunciant-ho. Hem d'exercir d'activistes socials. ¡Però no només els músics!".

El cantant que va portar la bachata als escenaris internacionals insisteix en "el poder i la necessitat de la cultura". "En realitat –afegeix–, el meu nord polític és que tots puguin viure com visc jo, que vaig poder estudiar, aprendre una tècnica, tenir un ofici. No vull ningú més pobre que jo. Ni més amargat. Per recrear-se en l'amargura, ja hi ha la bachata", riu.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

"Vull tothom content. No s'han d'escatimar esforços. S'ha de viure en mode 'gozada', ¡sempre!"

Per què dues vegades Víctor

Víctor Víctor aclareix el perquè del seu repetit nom. "El meu avi armeni es va establir al Líban fugint del genocidi dels turcs i va arribar a la República Dominicana pel port de Sánchez. L'oficial civil de migració va repartir cognoms als visitants perquè no entenia el seu idioma. L'avi es deia George Víctor, dos noms coneguts, i el seu cognom armeni era Tantayan, que va acabar sent omès. Quan va legalitzar la seva residència, va ser rebatejat com a Jorge Víctor, i el cognom Víctor va marcar tota la família. Va procrear set fills, entre ells el meu pare, José Jorge Víctor, que em va inscriure com a Víctor José Víctor. Quins  moments difícils que he passat quan dic el meu nom i l'interlocutor em pregunta pel cognom, que sempre li sona a nom". El truc: resumir-ho tot en un que són dos. Víctor al quadrat.