Ignacio Martínez de Pisón, la grandesa de l'escriptor normal

La cita amb Ignacio Martínez de Pisón és a la sinagoga de Barcelona. Perquè sí, existeix una sinagoga dedicada al culte a la ciutat, encara que la majoria de ciutadans es preguntin on. Recollida en si mateixa, a penes unes discretes estrelles de David i uns canelobres entrellaçats a la reixa de l’entrada donen la pista del que recònditament guarda al seu interior. Un temple que s’omple de vida cada dia, però en especial la nit dels divendres, amb l’inici del sàbat. Aquest lloc, situat a Sant Gervasi, és una de les nombroses localitzacions de l’última novel·la de l’autor de Saragossa establert des de fa tres dècades a Barcelona. 'La buena reputación' (Seix Barral) torna a ser una tradicional saga familiar, una de les seves grans obsessions. Aquí segueix els membres d’una família de Melilla els avis de la qual, els anys 50, van fusionar dos estils de vida, el catòlic peninsular –encarnat en la manipuladora Mercedes, filla de militar– i l’hebreu de Samuel, descendent d’aquells jueus expulsats que al nord d’Àfrica van fer fortuna i hi van aconseguir una convivència exemplar, encara que pràcticament ignorada a la península. Samuel va abandonar oficialment el judaisme per casar-se amb Mercedes pel ritu catòlic, però, en el fons, com altres conversos al llarg de la història, no va poder deixar enrere les seves arrels.

Pisón –amb aquest nom de patrici romà és conegut entre els seus amics– ha situat a la seva novel·la, portes enfora de la sinagoga, la trobada entre la filla de Samuel i la néta, que va fugir de Melilla i de la incomprensió de la família amb el seu amant jueu. La de Barcelona va ser la primera sinagoga en terra espanyola després del triomf de la Inquisició, reinstaurada a rebuf de la lenta i poc publicitada tolerància oficial franquista que es va iniciar els anys 50. Res no escapa a l’interès de l’escriptor a l’interior de l’edifici, que trepitja per primera vegada en la sessió de fotos per a aquest reportatge. Respectuós, es posa la quipà, la gorreta cerimonial que a penes cobreix la coroneta, quan l’hi demanen, i es fixa en els cognoms jueus situats als bancs on els fidels guarden els seus estris d’oració. “Molts dels noms que veig aquí són melillencs. Probablement van tornar els anys 50, com els personatges de la meva novel·la”, observa. “Sempre he tingut la sensació que la història dels jueus espanyols ha sigut ignorada en aquest país. La gent de la meva generació va créixer sense saber que a Melilla i al llavors protectorat espanyol del Marroc els jueus feia més de 400 anys que convivien en pau amb musulmans i cristians. Em va atraure la idea d’ambientar la història en una època en què uns jueus que mai han estat en la que creuen que és la seva terra, Israel, somien tornar-hi, mentre que uns espanyols que han nascut i viscut sempre al nord d’Àfrica volen tornar a Espanya, un país que en realitat tampoc acaba de ser el seu. Aquesta necessitat de trobar arrels encara que siguin mítiques i el contrast amb la realitat és el que em semblava que podia donar lloc a històries”.

Autor en alça

‘La buena reputación’, novel·la número 11 en la trajectòria de l’autor, ve darrere la calorosa acollida d’'El día de mañana', que molts consideren el seu millor treball fins ara i que va obtenir el Premi de la Crítica i el Ciutat de Barcelona, a més d’encapçalar una considerable llista de guardons. L’escriptura directa i d’estil transparent de Pisón sembla un transsumpte del seu propi caràcter, pròxim i gens envanit. I no és perquè en els últims anys no s’hagi convertit en un autor amb un cada vegada més creixent nombre de lectors. Segueix igual, amb els seus dramatismes quotidians sense estridències ni modes. Als seus 53 anys encara manté molt d’aquell aspecte d’adolescent formal amb què ja es va donar a conèixer des de la seva primera novel·la, 'La ternura del dragón', amb 24 anyets. Encara que no va ser fins a la número quatre, 'Carreteras secundarias', que va seduir un públic més ampli i dos realitzadors, l’espanyol Emilio Martínez Lázaro i el francès Manuel Poirier, cada un dels quals es van embarcar a abordar la seva adaptació cinematogràfica. El cine, una altra de les seves passions, també l’ha acompanyat en el seu treball com a guionista de 'Las 13 rosas' i 'Chico i Rita'.

Si a un home se’l mesura pels amics que té, Pisón deu ser enorme. I això en un medi com el literari, tan ple d’enveges i picabaralles, puntua doble. Un dels més pròxims, Enrique Vila-Matas –és impossible imaginar algú més allunyat del que escriu Pisón que ell– explica l’empatia que inspira la proximitat de Pisón. “És per la seva voluntat de caure-li bé a tothom –explica–. I gràcies a això, posa en evidència la misèria moral de tants. La meva amistat amb ell es funda en l’admiració. L’admiro pel que fa, pel que és, per com se’n surt per anar pel món, per com escriu. Aquesta admiració, que està lligada al respecte, segons ve a dir Montaigne, ennobleix l’amic, el realça davant els nostres ulls, l’eleva a una posició que ens sembla superior a la nostra”. 

Un altre dels seus col·legues, David Trueba, ha escrit: “Amb Pisón vam aprendre, finalment, el que era un escriptor. Ens va recollir de l’aire com el pare recull l’estel per tornar a casa diumenge a la tarda. Ens ha ensenyat tantes coses que el seu mèrit més gran és que moltes vegades ni ens n’adonem. Com si fos el més normal”. Normalitat és una paraula que no pot faltar en una ajustada definició de l’escriptor.

Novel·la sobre la identitat

Resulta curiós que aquest home una mica d’enlloc que va néixer a Saragossa, va passar la seva primera infància a Logronyo, els crítics anys del batxillerat –els que et formen, com bé sabia Max Aub– una altra vegada a la seva ciutat natal i que va arribar a Barcelona fa 32 anys, hagi escrit amb La buena reputación una novel·la al voltant del tema de la identitat. 

Parla d’això a la sortida de la sinagoga en una terrassa des de la qual es veuen a un costat del carrer una estelada, i a l’altre, una bandera espanyola. “Jo personalment no considero important tenir una identitat clara, però sembla que als meus personatges, com a aquests veïns amb les seves banderes, sí que els importa. Jo em sento de Saragossa, em sento barceloní, però quan em mori no vull que m’enterrin enlloc perquè no quedi cap rastre”. La recurrència que Saragossa aparegui una vegada i una altra a les seves novel·les –a l’última també, perquè la família Salama hi està establerta uns anys– no té a veure amb la possible recerca de les arrels. “Si torno a Saragossa sovint és perquè necessito tornar als meus records, als anys en què em vaig formar com a persona. Les claus sentimentals són fonamentals per a un novel·lista, perquè solem adaptar, barrejar i inventar a partir dels records. En el meu cas, els records propis o els de la gent que m’envolta”. 

Hi ha dues dades fonamentals a l’ADN de l’escriptura de Pisón: la pèrdua del seu pare, militar de professió, als 9 anys, i la substitució d’aquesta figura pel seu avi matern, un home de fort caràcter. “El meu pare va morir el 1970 i el meu avi, el 75. Vaig estimar molt el meu avi, i vaig traslladar els seus trets a l’avi feixista italià de la meva novel·la 'Dientes de leche'. Ell no era feixista sinó carlista, una manera molt espanyola de ser ultradretà, però això no ho vaig descobrir, amb inquietud, fins molts anys més tard. No obstant, la revelació no va minvar el meu amor per ell. La família crea vincles molt misteriosos que t’uneixen a la gent. I això és una cosa que apareix a les meves novel·les una vegada i una altra”.

El pes de la família

No se li acudeix a l’autor un tema més universal que el de les famílies, amb els seus particulars rituals i les seves expressions secretes, com bé va establir la italiana Natalia Ginzburg –per cert, també jueva i una de les seves autores de capçalera–. Com ella, a Pisón també li interessen les famílies lligades a un temps concret, ja sigui la guerra civil, la transició o l’actualitat. “Som producte de la nostra època i aquí entrem en conflicte amb el que ens envolta”. I encara que mai ha volgut explicar res que tingui a veure directament amb la seva història, reconeix trets de la seva pròpia vida familiar a totes les seves històries. “Quan un escriu una novel·la sobre una família, el que intenta és que el lector acabi formant part d’aquesta família de forma tan estreta que acabi estimant i odiant els seus membres, com ens passa amb els familiars més pròxims. Coneixem les seves virtuts, però també les seves flaqueses, i les detestem perquè, en el fons, són les nostres”. Per això li agrada especialment la frase promocional que l’editorial ha extret del seu text: “No era la millor família del món però era la meva família”. Treta de context serveix com a veritat universal. “Té aquesta barreja d’orgull i resignació que tots compartim. Ningú té la millor família del món”.

si el nord-americà John Cheever hagués gastat una mica més de compassió pels seus personatges, seria fàcil afirmar que Pisón és com ell, el nostre particular cronista de les classes mitjanes. Accepta aquest títol gairebé amb resignació. “És que no sé per què a Espanya, on tots pertanyem a la classe mitjana –bé, ara classe mitjana baixa–, no som els protagonistes de les novel·les, en lloc d’aquests herois de difícil classificació social que les poblen. A mi m’agrada pensar que un escriptor també ha d’explicar la realitat en què vivim. Sense classe mitjana no existirien la democràcia, els drets humans, la idea de progrés que hem tingut en els últims dos segles i, naturalment, no existiria la novel·la, que és precisament això, un patrimoni de la classe mitjana”.

La desconeguda Melilla

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

La conversa torna als camins hebraics per on ha començat. A com de desconeguda segueix sent Melilla, aquell “lloc estrany”, malgrat que cada dia ens avergonyim davant les aclaparadores imatges dels subsaharians desesperats escalant les tanques per entrar en aquest primer món devaluat. La Melilla de llavors no tenia tanques ni res de semblant, però va perdre molts dels seus jueus, que van ser acollits pel naixent Estat d’Israel. Encara que no tots van poder arribar a la terra promesa. A la novel·la, el naufragi d’un vaixell, organitzat gràcies a la secreta i històrica operació Yazhin, marca la vida de l’avi Samuel, un dels seus executors. “Hi van morir molts jueus que es dirigien a Israel, però l’accident a penes va tenir rellevància periodística”. Aquesta és una característica dels jueus espanyols. Existien, però no se’n parlava. “El franquisme era clarament antisemita i, de fet, Franco va morir advertint encara contra la conspiració judeomaçònica, però, al mateix temps, els diners perquè les tropes franquistes passessin l’estret el 36 els hi va proporcionar una banca jueva de Tetuan. I així va anar oscil·lant entre aprofitar-se d’ells i la seva retòrica antisemita de portes enfora, la qual no va abandonar ni tan sols amb l’Holocaust, i una lleu tolerància”.

Aquells jueus van deixar a Melilla les seves riques i ostentoses mansions modernistes –construïdes, per cert, per arquitectes catalans– a mercè de la decadència. El temps va esborrar les seves empremtes i a penes va deixar un grapat de cançons en jaquetía, la variant del ladino en terres marroquines. És impossible llegir la lletra d’una d’aquelles cançons –la que torna Samuel a la seva infància– sense sentir l’emoció d’un castellà carregat de dolor i de segles. “Hagáis la teba de oro fino donde suba Israel ‘regmido’. Hagáis la teba de oro y plata donde suba nuestra ley santa…”.