«El Poblenou és un barri treballador, honest i solidari»

Assegut les tardes d'estiu a qualsevol terrassa del Poblenou, Frederic Porta és capaç de sentir-se, en alguns moments, en dos llocs alhora: a Barcelona i a Tarragona. El periodista va néixer en aquesta última ciutat i hi va viure fins als 19 anys. Les dues capitals tenen moltes semblances i totes dues tenen una rambla que avança fins que arriba al mar,«amb uns fanals -assegura-iguals»als que decoren i il·luminen les placetes del Poblenou.

La petita botiga de queviures, les parades del mercat, però també la vida associativa del seu barri de Barcelona tenen molt a veure amb aquells miralls que reflecteixen el seu passat a la capital tarragonina.«El caliu és al carrer. Al Poblenou, hi ha un associacionisme molt fort, que els néts hereten dels avis», diu Porta.«Jo, aquí, tinc la sensació de viure fora de Barcelona», confessa.«De fet, a les botigues del Poblenou, és fàcil sentir-hi: 'Això ho trobaràs a Barcelona'», apunta.

El nom de les persones

Quan Porta es refereix a petits comerços, parla d'alguna cosa més que de comprar i vendre. «Al darrere d'aquells taulells hi ha sempre una persona que estima el Poblenou»,afirma.«I aquí tothom té nom. El Josep o el Xavi, els quiosquers; el restaurant del Ramon i la Rosa, Alex i Chon de la llibreria Etc...», cita. «El sabater es diu Ferran i, quan li porto les sabates dels meus fills, que les destrossen, si ell em diu que no es poden arreglar, és que no es poden arreglar»,explica.«És que en molts casos, el negoci ja ve de llinatge i porta inherent una voluntat de fer-ho bé. I els preus en aquest barri són molt decents»,assenyala el periodista.

En el pregó de la festa major del Poblenou del 2006, Frederic Porta

-que també ha estat pregoner a les festes de Santa Tecla, a Tarragona- va destacar la necessitat de no perdre de vista tot el que s'ha rescatat de l'autèntic Poblenou per evitar que deixi de ser el barri de sempre.«El progrés no és incompatible amb la història»,declara algú que, a més a més, admira aquell rescat del passat que ha fet del Poblenou un exemple de renovació arquitectònica.«Hi ha 200 edificis emblemàtics catalogats que ens recorden el temps en què en aquests carrers plovien miques de cuir de les fàbriques d'aquest pulmó industrial», assenyala Frederic Porta. El periodista sembla sentir tant d'orgull de ser veí del Poblenou com els oriünds.«Aquí es percep molt l'orgull de pertinença. Aquest és un barri fet de tradicions no escrites, d'orxates al Tío Che, d'aperitius al Barlovento i del diari i el tortell dels diumenges al matí», explica.

El Poblenou -diu aquest famós veí- no perd vida durant el cap de setmana.«La gent no té segona residència. Per tant, quan arriba el divendres, no carreguen el cotxe i toquen el dos»,diu Porta.«Aquest és un barri treballador, honest i solidari»,afegeix el periodista, que actualment exerceix la professió de manera autònoma, sense abandonar les col·laboracions periodístiques i com a tertulià, però molt centrat en l'assessoria en comunicació.

Un dels llocs escollits per Frederic Porta per fer-se una foto és el Centre d'Imatgeria Festiva de Sant Martí. Està ubicat a l'edifici Can Saladrigas, l'antiga fàbrica tèxtil que, admirablement recuperada, també acull la biblioteca Poblenou-Manuel Arranz.

La salutació del lloro

Notícies relacionades

«La plaça on visc és un poble dins del poble de Sants»

El dia favorit de Terenci Moix

Entre gegants i capgrossos, el periodista reconeix la Maria i el Bernat, els gegants que durant les festes de maig i durant la festa major, al setembre, recorren els carrers, juntament amb la colla de dracs i diables del Poblenou. També coneix bé l'origen d'un altre element del bestiari veïnal, El lloro del 36.«L'autobús 36 tenia l'origen i el final en un carrer pròxim a la rambla del Poblenou i, al costat de la parada, hi havia un lloro de debò que sempre saludava».

Així d'autèntics són els detalls que parlen d'aquesta zona de Barcelona que Porta qualifica de«barri de debò, autèntic i molt cosmopolita». I qui ho afirma té prou criteri per considerar-ho així, ja que va deixar la seva ciutat natal als 19 anys per estudiar Periodisme a Barcelona. La feina el va portar a Madrid i les seves ànsies de perfeccionar l'anglès, a Arizona, que li va servir de pont per a la corresponsalia que va desenvolupar a Nova York, abans de tornar a Barcelona i tirar l'àncora al Poblenou.«Ara el meu poble és aquest, perquè visc aquí i aquí creixen els meus fills»,diu finalment.