Jordi Lobo: «La samarreta del Barça eleva l'autoestima»

Amb tan sols un estic i una petita pilota, Jordi Lobo és capaç de moure el món que l'envolta. Aquest pedagog i logopeda fa 28 anys que dedica una gran part de la seva vida a millorar el futur dels joves amb discapacitat intel·lectual des de la cooperativa del col·legi d'educació especial Escola Moragas, al barri de Pedralbes. Fa quatre anys va somiar unir les seves dues passions: l'hoquei sobre herba i aquests nens que ja formen part de la seva família. I ho va aconseguir. La seva tasca és un pas més per aconseguir la integració dels esportistes amb discapacitat cognitiva. Aquest dissabte la seva escola organitza la tercera edició del campionat de special hoquei.

—¿Com va sembrar la llavor de l'hoquei a la seva escola?

—Jo jugava a hoquei sobre herba amb els veterans del Barça i el 2006 em vaig proposar unir la meva passió esportiva amb la meva devoció pedagògica. La idea era que clubs esportius convencionals creessin seccions especials per a joves amb discapacitat intel·lectual. El projecte va prosperar i ara la nostra escola té un equip al Barça i un altre amb el Reial Club de Polo. A partir d'aquí, vam traslladar la iniciativa a altres escoles i ara ja hi ha 15 equips com el nostre a Catalunya i prop de 200 joves, d'entre 12 i 22 anys, jugant.

—¿I quins beneficis aporten a aquests joves un estic i una pilota?

—Per començar, fan esport entre iguals però dins d'un club de veritat. Per a ells, portar la samarreta del Barça o un altre club admirat ja suposa una gran dosi d'autoestima. L'hoquei sobre herba és un esport d'alta complexitat tècnica. Ells el practiquen amb un reglament adaptat, encara que sense vulnerar l'essència de l'esport. No tots els joves que volen jugar poden fer-ho, però en alguns la millora de les seves habilitats tècniques és espectacular. Encara que el gran pas és la seva inclusió social en un gran club. Per fer-ho, hem comptat amb el suport incondicional de la Federació Catalana d'Hoquei.

—¿Aquesta discriminació positiva és el camí a seguir?

—No hi ha pitjor desigualtat que tractar igual el diferent. Jo defenso el dret a la diferència, l'oportunitat de compartir entre iguals, però integrats en entorns convencionals. El decret d'entitats esportives promogut per la Secretaria General de l'Esport va en la mateixa línia que nosaltres proposem: crear seccions especials als grans clubs. Ara la Federació Catalana d'Esports per a Disminuïts Psíquics té l'oportunitat de liderar aquest procés de canvi per aconseguir un esport més integrador i més respectuós amb la diversitat.

—¿Quin és el perfil dels alumnes del seu centre?

—Són joves, d'entre 4 i 22 anys, amb discapacitat intel·lectual que necessiten un suport extens i generalitzat o intermitent. És a dir, que requereixen atenció una gran part del dia. No obstant, és una escola oberta perquè portem a terme activitats compartides, com l'educació física o la plàstica, amb les escoles convencionals de l'entorn.

—¿Aquest és un dels fruits de la reivindicada integració social?

—Sens dubte. L'atenció a les persones amb discapacitat ha evolucionat molt. Abans l'actitud respecte a elles era solidària i paternalista, ara s'ha passat a reconèixer els seus drets amb independència de la seva condició, encara que queda feina per fer.

—¿La ciutat ha evolucionat també en aquest sentit?

—En els últims cinc anys els districtes han obert la mirada a les persones amb discapacitat. Una prova són les festes majors com la de les Corts, que són sensibles a aquesta qüestió i les fa visibles.

—Dissabte que ve tenen una cita ineludible al districte...

—Sí, el campionat de special hoquei, sempre l'organitzem per a la festa major de les Corts. Els xavals ja estan nerviosos i fa dies que s'entrenen i visualitzen vídeos teòrics. Hi ha una rivalitat sana entre els que juguen amb el Barça i els del Polo. ¡És el derbi de l'escola!

Notícies relacionades

Les Corts munta 200 actes en una festa sense barreres

Luis del Olmo: «Ser pregoner a les Corts és quasi ser profeta a la teva terra»

—Parla de l'escola amb una passió realment sorprenent.

—Per a mi és molt més que una feina, és com una segona família. A més, tots els professionals que treballem aquí som propietaris. Vaig fer les pràctiques aquí fa 28 anys i em vaig enamorar del caràcter familiar i autèntic d'aquesta escola. Perquè te'n facis una idea, em vaig casar al jardí de l'escola.