La ronda francesa

El Tour de França, pendent de l’última gran ofensiva

  • L’austríac Patrick Konrad guanya a Saint Gaudens, a l’arribar en solitari.

  • Els favorits es reserven davant el temor del fred en les batalles ciclistes del Portet i de Luz Ardiden.

El Tour de França, pendent de l’última gran ofensiva

LE TOUR

4
Es llegeix en minuts
Sergi López-Egea
Sergi López-Egea

Periodista

Especialista en Periodisme esportiu i ciclisme

ver +

El túnel d’Envalira estava col·lapsat pels cotxes acreditats del Tour. Però ningú va arribar tard a Pas de la Casa, a la cita amb una etapa freda i plujosa, com li agrada a Tadej Pogacar. No és normal el temps que està fent. No era normal que els ciclistes als autocars, abans de sortir, miressin als seus mòbils les imatges que arribaven amb un Tourmalet, que es puja demà, pintat de blanc. Havia nevat. Veure per creure.

I tampoc era habitual que en el llarg descens neutralitzat per Puymorens els corredors anessin vestits d’hivern i s’haguessin de parar per treure’s la roba sobrant abans que Christian Prudhomme, el director del Tour, abaixés la bandera que obria el pas a una batalla entre els favorits que només va aflorar mínimament en la petita pujada que hi havia a cinc quilòmetres de la meta de Saint Gaudens.

Por, així de clar; temor del fred, pànic a una caiguda en el Portet d’Aspet, el port més difícil dels que estaven programats; la baixada on se li anava la bici a l’italià Sonny Colbrelli, un velocista a qui no se li dona malament la muntanya, una bicicleta que portava amb els colors d’Itàlia, i no perquè fos el campió ciclista del seu país, sinó en honor a l’‘azzurra’, guanyadora de l’Eurocopa en l’univers del futbol. Tots recordaven que fa tres anys, en el mateix descens, Philippe Gilbert es va precipitar al buit i va sobreviure perquè no era el seu dia maleït. I tots van passar al costat del monument que recorda que el 8 de juliol de 1995, Fabio Casartelli, que havia sigut campió olímpic a Barcelona 1992, es va matar al caure i obrir-se el cap quan ningú portava casc.

Konrad, en solitari

La fuga només mirava de capturar Patrick Konrad, el campió d’Àustria decidit a continuar la moda d’aquest Tour que indica que totes les etapes, tret de les marcades per a un esprint, ha de guanyar-les un ciclista en solitari.

Per darrere, cautela, tranquil·litat i fins i tot certa pau, amb tots els corredors a roda de l’equip Emirates, sense que ningú gosés tossir a Pogacar. Perquè sempre sol ocórrer el mateix després d’una jornada de descans i davant les etapes destinades, al marge de l’ocorregut anteriorment, a ser les més decisives de la carrera, reservades a la tercera setmana per mantenir l’emoció gairebé a les portes de París. Uns quants entrenen més del compte el dia de repòs per no baixar la forma i sortir preparats a l’etapa següent a agafar o provocar l’escapada. La resta es manté a la rereguarda pendent del mal temps que s’anuncia aquest dimecres en la ruta cap al Portet, allà on va guanyar Nairo Quintana, el 2018, la primera vegada que va pujar tan a dalt a la muntanya que s’aixeca sobre la població de Saint Lary.

Amb jaqueta i abric

Konrad venç a Saint Gaudens amb els veïns amb jaquetes i fins i tot amb abric. Ell és un més a l’equip Bora, que no mira com d’altres el podi on no caben tots, i que només es preocupa per guanyar etapes una vegada la seva gran figura, que l’any que ve els abandona, Peter Sagan, va deixar la carrera amb el genoll ferit.

Notícies relacionades

Atemoreix el temps que s’anuncia en el Portet amb els seus 16 quilòmetres de pujada a la brutal mitjana de 8,7%. I tots saben també que la carrera es pot complicar en l’ascensió a Val Louron, una muntanya que sempre tindrà un record entranyable, perquè va ser allà on fa 30 anys Miguel Induráin es va vestir de groc per primera vegada, el dia que va travessar la meta pirinenca en segona posició per darrere de Claudio Chiappucci. Allà va començar tot, allà va començar una època inoblidable.

Sigui amb una altra escapada consentida, perquè a l’Emirates tant li fa qui s’escapi mentre no sigui algun dels que està entre cinc i set minuts de Pogacar, o amb els líders de la general, avui arribarà un home sol al Portet per engrandir una muntanya enorme, una ascensió duríssima, una etapa de veritat arribant a dalt del tot i no acabant després d’un descens o un pla com ha ocorregut fins ara si s’exceptua el fred camí cap a Tignes.