L’oferta de vins a copes: malament, per Pau Arenós

Es queixen els restauradors que es consumeix poc vi i ells graven les ampolles amb extres estratosfèrics. ¿Per quant cal multiplicar perquè el negoci sigui honest?

En el nostre (equivocat) procés mental, pensem que tal o tal etiqueta és cara, si bé a la botiga costa la meitat, o la tercera part.

No és el viticultor qui ingressa sinó el passavins. D’acord, cobren, diuen, el servei. ¡Ni que tots disposessin de copes Zalto i de sommeliers hiperexperts amb tirabuixó d’or!

I, en qualsevol cas, ¿no formen part de l’equip de la casa igual com un cambrer o un cuiner? En el preu d’un plat, ¿inclouen el percentatge de vaixella? Tot hauria d’anar a despeses generals, no particulars.

Em desvio cap a les copes de vins, tímida elecció que queda reduïda a un parell d’opcions.

–¿Vins a copes?

–Tinc un ribera o un rioja.

¿Quin rioja i quin ribera? L’elaborador deixa de tenir importància. Una idea genèrica, una idea vaga. Una falta de respecte.

Un rioja, un ribera

Al restaurant: 4,5 euros la copa; 20, l’ampolla; al súper, 7.

Al restaurant mitjà: 6,5 euros la copa; 29, l’ampolla; a la botiga, 16.

Al restaurant mitjà-alt: 10 euros la copa; 60, l’ampolla; a la botiga, 27.

Són casos reals, i soferts

Ah, i sense esmentar la gasiveria: a mesura que l’establiment guanya en categoria, més aire i menys líquid. Dona per a un parell de xarrups.

Notícies relacionades

Josep Roca: «Cada plat té un cava que l’espera»

13 vins blancs per quedar-se amb els ulls en blanc (de gust)

Obren sense parar nous cellers que traeixen el nom. Per ser coherents, ¿no haurien de desplegar unes copes en condicions?

Si la intenció del bevedor és prendre’s més d’un glop, millor que compri l’ampolla sencera.