Manuel Vázquez Montalbán: 20 anys d’absència, per Pau Arenós

Era dissabte, dormia, els meus fills eren molt petits i la meva dona i jo alternàvem els dies de festa per atendre’ls quan, com molts infants, matinaven sense cap respecte per l’horari ni per l’esgotament dels progenitors, empenyent el dia.

Recordo, sí, recordo veure entrar la Goretti alterada i amb el mòbil a la mà i dient: «És el Dani». Era el Dani a les 8.30 del matí d’un dissabte, ell, llavors, també pare d’un nen petit. Era el Dani amb un missatge fatal: «El meu pare ha mort».

Manuel Vázquez Montalbán havia mort a l’aeroport de Bangkok amb l’epitafi ja escrit per culpa d’un poema.

Vaig trucar a altres amics, segons indicació del Daniel, i vaig pujar a Vallvidrera. El següent va passar en una intimitat que no he de revelar encara.

Aquest és un espai gastro, de manera que abordo una cara del políedre: la del Manolo gastrònom.

¿Què va aportar MVM a la gastronomia? Milers de pàgines d’anàlisi (¡va escriure una enciclopèdia sense ajuda!), un personatge carismàtic com Pepe Carvalho amb el vici de cremar i cuinar i, el més important, una posició ètica i política sobre l’acte de menjar.

Que un intel·lectual pugés a les fondes i baixés als alts restaurants, i fes d’això material literari, era una cosa per a la qual les elits de l’esquerra no estaven preparades. Ni les de la dreta.

L’escriptura gastronòmica era un passatemps de rics, amb excepcions, per descomptat (i les excepcions són el que és interessant), i ell la va treure d’aquest club d’esnobs i diletants per ampliar-la amb una mirada nova i popular, i sofisticada.

La sèrie de novel·les de Carvalho també pot llegir-se com si fos una guia de restaurants dels anys 70/80/90 i dels plats i les ampolles que llavors circulaven. Vaig estar recentment a Còrdova i vaig buscar El Caballo Rojo, reobert, perquè era una meta carvalhiana.

Als comunistes, a la tribu dels quals pertanyia, els inquietava un militant que a més de menjar sabia cuinar –i amb la destresa que obliga la curiositat– com si ser del partit exigís una dieta de sardines en oli, beure de la bota i entonar desmesurats cants regionals.

Notícies relacionades

"Autèntiques i picants": el bar de Rubí aclamat per les seves patates braves

"Una parada obligatòria": els elogis al millor restaurant de Sant Boi de Llobregat, segons Tripadvisor

Vint anys més tard, la cuina és una altra i nosaltres som uns altres i el planeta és un altre –tot i que s’assembla miserablement al que va ser– i no tinc ni idea què hauria opinat el Manolo d’això i d’allò.

De vegades sembla com si haguéssim perdut un oracle, tot i que el que va desaparèixer va ser una brúixola.