Teatre
L’armilla verda de punt
El tiempo todo entero | Flaix Tardor | Teatre lliure /
Marco Antonio Solís és un famós cantant mexicà (una barreja d’El Puma i de Julio Iglesias, per entendre’ns) que aquí no ha tingut gaire predicament. Compon i canta balades romàntiques i actua en grans escenaris amb tot d’admiradors entregats que segueixen les lletres i ploren i s’emocionen en els concerts multitudinaris. Fa quinze anys, no n’havia sentit a parlar mai. Fa quinze anys, però, que una de les seves cançons va fer pòsit en la meva educació sentimental. Es diu Si no te hubieras ido i narra la tristesa i el desengany d’un amant que veu com s’allunya ("no hay nada más difícil que vivir sin ti") la dona de la seva vida, mentre el dia a dia esdevé un escenari inhòspit i desert: "El ritmo de la vida me parece mal". La cançó és el tema recurrent d’una obra de teatre que es va estrenar el 2010 i que es va poder veure al festival Temporada Alta l’any següent. Es diu El tiempo todo entero, de Romina Paula, i des d’aquest dimarts i fins dijous es representa al Teatre Lliure en el marc del Flaix Tardor-BCN, el desembarcament de TA a Barcelona.
La cançoneta de Marco Antonio Solís, un intèrpret histriònic, quasi esperpèntic, és com qualsevol altra cançoneta melòdica. L’arravatament del noi envers la noia que se n’ha anat es converteix en una súplica llançada al buit, perquè "el frío de mi cuerpo pregunta por ti", però ja no hi ha res a fer. Tanmateix, aquest tema, que seria menor, s’eleva quan s’incorpora a El tiempo todo entero, en un joc irònic en el qual l’autor passa a ser un individu sense nom amb una vida conjugal certament dramàtica. Tot es capgira. Aquella cançoneta esdevé motor dramàtic en un espai fred, una habitació amb estructures metàl·liques, despullada de tot ornament, una mena de gàbia on els personatges d’aquest zoo són figuretes de vidre, a punt de trencar-se.
Notícies relacionadesEl tiempo todo entero és una reconstrucció intel·ligent, poètica, radical, de les Figuretes de vidre de Tennessee Williams (en castellà, El zoo de cristal), amb acotacions al voltant de l’accident i la devastació física de Frida Kahlo. Diuen que, a l’hora de muntar l’obra, la Compañía El Silencio no va poder accedir als drets de representació de l’original. Van decidir agafar els personatges (una mare possessiva amb somnis frustrats; un fill amb somnis que es frustraran; una filla sense somnis, enclaustrada i amb una tara física, com Kahlo; el promès de la noia, que no sap gaire què hi fa, allà enmig) i Pilar Gamboa, sense abandonar la profunditat moral de Williams, va aconseguir crear un univers nou, capaç fins i tot de suportar la cançoneta de Solís.
Els privilegiats que puguin veure El tiempo todo entero, amb els mateixos actors i actrius de fa quinze anys, en sortiran damnificats i plorosos, més feliços també, perquè hauran pres consciència de la pròpia fragilitat. I no oblidaran mai aquest muntatge clàssic i en estat de gràcia que fa que, en acabar, en surtis amb el món capgirat, sense saber per què. I tampoc no oblidaran mai l’armilla verda de punt, amb rombes, de Pilar Gamboa, l’Antonia que ens explica un conte trist i savi.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
