¿Podem millorar la productivitat?

Malgrat tractar-se d’un problema endèmic –ja assenyalat per Ernest Lluch l’any 2000, en el seu article pòstum ¡La productivitat, dimonis!– no s’ha trobat una via eficaç per resoldre’l. En els últims mesos, economistes i polítics han tornat sobre el tema. Els primers n’han analitzat les causes, efectes i la complexitat de mesurar-la. Entre els segons, en general han evitat l’autocrítica. Una mica d’amnèsia, ignorància i cinisme, a parts iguals.

És cert que no existeixen solucions màgiques: la productivitat d’una economia depèn de factors interrelacionats i d’un context global que limita qualsevol resposta local. Tot i així, convé identificar alguns elements clau per entendre’n la complexitat i entreveure possibles avanços. En això ens juguem el nivell de benestar de la població, però també la mateixa viabilitat de l’Estat del benestar, que tant ha costat construir.

Un sistema educatiu de qualitat, un sistema de salut pública com el que tenim, el finançament adequat dels serveis socials i el manteniment del sistema de pensions en una població que va envellint depenen d’un sistema econòmic competitiu en àmbit internacional i per a això és necessari superar el problema número u de l’economia, que és l’estancament de la productivitat.

La productivitat de l’economia d’un país o ciutat depèn, sobretot, de quatre factors, relacionats entre si. Són els següents:

Primer, de la seva estructura productiva. Espanya manté un pes elevat de sectors de baix valor afegit, entre ells el turisme, el comerç i els serveis personals; tant en PIB com en ocupació, molt per sobre de la mitjana europea. Aquesta situació comporta, en general, baixos salaris i baixa productivitat, que no significa que calgui renunciar a aquests sectors, però sí reduir-ne el pes relatiu en l’economia, prioritzar les activitats del sector de més valor afegit i, en general, millorar la seva productivitat.

Segon, de la seva capacitat innovadora. El 2024, Espanya ocupava la posició 14 de 27 països de la UE, dins del grup dels innovadors moderats lluny dels líders o forts innovadors. Aquí cal tenir en compte que la innovació la fan les empreses, i que la seva capacitat innovadora depèn en bona mesura de la seva relació amb un ecosistema innovador pròxim i relacionat amb elles. Les empreses se situen en un entorn, que funciona com un sistema integrat, on les relacions entre els diferents agents determina la seva capacitat competitiva.

Tercer, de les seves polítiques públiques i de la seva relació amb el sector privat. La inversió en R+D va ser de l’1,45% del PIB el 2023, davant el 3,2% d’Alemanya o el 3,7% de Finlàndia. Però, més important que aquest indicador, ho és la seva composició entre empreses i sector públic, i també de la relació entre totes dues; en aquest sentit, el nostre dèficit és molt més gran.

Cal afirmar que, des de fa molts anys, les polítiques d’innovació no han sigut, a la pràctica, una prioritat dels diferents governs, ni a Espanya, ni a Catalunya.

Quart, del desenvolupament de sectors emergents. La disponibilitat de capital risc, la inversió tecnològica i el nombre d’empreses emergents són relativament reduïts, i els ecosistemes innovadors de les ciutats espanyoles són lluny del nivell dels territoris més avançats. Un ric entorn innovador facilita el desenvolupament d’aquests sectors, format per una gran pluralitat d’agents.

Notícies relacionades

La frenada amb els autònoms

L’opa i un temps nou a Catalunya

Un país amb una estructura econòmica dominada per sectors i activitats de baix valor afegit, escassa capacitat innovadora, polítiques industrials febles i sectors emergents poc dinàmics està condemnat a una productivitat mediocre i, a mitjà i llarg termini, a la decadència.

Si volem millorar, hem de transformar radicalment i amb urgència aquests i altres factors. Esperem que ben aviat puguem superar aquesta situació.