Cata Menor
L’ego del xef no importa, per Pau Arenós
El luxe, avui, ara, és menjar una carxofa recollida el mateix matí a l’horta del costat
![L’ego del xef no importa, per Pau Arenós L’ego del xef no importa, per Pau Arenós](https://estaticos-cdn.prensaiberica.es/clip/be0fc17c-4126-4571-89fd-4911acb49327_alta-libre-aspect-ratio_default_0.jpg)
No sempre prestem atenció a la manera en què el lloc on hi ha ubicat un restaurant determina la seva cuina.
Pensem, de manera comuna, en establiments construïts des de les ganes personals, propietat d’algú que ho dissenya, segons l’apetència, segons el que li agrada a ell o ella, reflex d’una manera de ser i sempre condicionat al que aquesta persona pugui pagar. Primer, jo, els meus gustos, els meus desitjos, la meva ambició; el client, després.
Però, ¿i quan és al revés, quan l’ego queda submergit en la funcionalitat? Cèntric, el restaurant que dirigeix Susana Aragón, associada amb la seva parella, Óscar Teruelo, és un exemple de casa amb condicions: és el bar restaurant de Cèntric Espai Cultural, un equipament propietat de l’Ajuntament del Prat, amb biblioteca, sala d’exposicions, arxiu municipal i auditori, i bones croquetes.
Per començar, no és el lloc que haguessin construït ells, sinó el que van construir d’altres. Després, el requisit obligatori que la màquina funcioni a tota velocitat a totes hores cada dia, de manera que necessiten un gran equip: ¡28 persones!
Últimament escric molt de llocs amb dos o tres treballadors: les magnituds que s’acosten a la trentena d’empleats són les habituals de l’alta cuina. I això no és el que fan a Cèntric, almenys, no amb el luxe clàssic com a bandera. Perquè el luxe, avui, ara, és menjar una carxofa recollida el mateix matí a l’horta del costat.
Tercer, el preu, amb l’obligatorietat de ser assequible (plat del dia a 10,30 euros i menú a 13,50 euros), i quart, un registre culinari ampli per complaure una comensalitat variada.
L’Óscar diu que vol eliminar els nachos amb formatge i pic de gall, i no dic ni que sí ni que no: a mi no m’interessen, com, tampoc, el falàfel i els burritos, però ¿per què privar d’això els clients? Jo prefereixo el confit de pota blava o el suquet de lluç i gamba.
[Aquí, bons restaurants de Barcelona on es pot menjar per menys de 20 euros, i, aquí, restaurants on es glorifica el menú del dia]
No és la sala que vols, sinó la sala que tens.
No és la cuina que vols, sinó la cuina que volen (i la que vols tu, sí, també).
Notícies relacionadesNo és el restaurant que vols, sinó el restaurant que pots.
I, potser, és el restaurant que es necessita.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- QUATRE HOSPITALITZATS Un brot de salmonel·losi en un bar deixa almenys 22 afectats
- Tennis Moyá fa saltar les alarmes sobre la presència de Nadal a París
- Judo El militar que lluita per l’or
- Jocs Olímpics 2024 París oculta la foscor i exhibeix el seu decorat en els Jocs
- Handbol Les ‘Guerreres’ no compareixen i cauen amb estrèpit en el debut
- Pagament mensual La Seguretat Social avisa els pensionistes que vulguin cobrar 31 euros extra
- Espanya surt a sobreviureen el grup de la mort
- Gonzalo Pérez de Vargas: "No em conformo amb el bronze... però el firmaria"
- Tennis Nadal es posa a punt per debutar en dobles amb Alcaraz
- Hugo González: "La natació noés una feina, ni cap obligació; és una passió"