Quan crema el teló: passat i futur dels grans incendis en teatres de Barcelona

Avui els barcelonins ja no temen pels seus teatres quan veuen una columna de fum a la ciutat, ja que han canviat molt tant els edificis com els sistemes de prevenció. Recorrem el passat i el futur dels incendis en teatres a través de tres experts en extinció i arquitectura.

90 anys de les flames del Principal

90 anys de les flames del PrincipalEl primer a cremar va ser el Teatre Principal, allà pel 1787, quan era conegut com el Teatre de la Santa Creu. El 1840, el mateix any en què va néixer el Gran Teatre del Liceu, el seu màxim rival, va començar a anomenar-se com el coneixem avui. Ni el canvi de nom ni el canvi de segle el van salvar de les flames, que el van assolar tres vegades en menys de dues dècades: va cremar el 1915, el 1924 i, per última vegada, el 1933, fa ara 90 anys.

Actualment en remodelació a càrrec de la casa d’arquitectes Batlleiroig, les parets que van veure òperes, concerts, balls, cabaret, exhibició de frontó i pilota basca, reunions del POUM durant la Guerra Civil i fins i tot espectacles de suport a les forces combatents, tornaran a resplendir el 2024. Això sí, com a centre d’arts immersives.

Molts altres salons de Barcelona dedicats a la faràndula van ser víctimes de les flames, tot i que pocs han renascut d’entre la runa com aquest veterà lluitador de la Rambla. Entre els supervivents es troben el Teatre Espanyol (que va patir els estralls del foc el 1907), el Teatre del Centre Moral i Instructiu de Gràcia (incendiat el 1912) i el Liceu (que mereix molt mèrit a l’haver quedat gairebé reduït a cendres el 1994).

Dels danys col·laterals a la prevenció

Dels danys col·laterals a la prevencióPedreny camina amb Pere González, caporal dels Bombers jubilat, per la sala del MUHBA Oliva Artés, que acull l’exposició Protegir Barcelona. Bombers i prevenció d’incendis. Tots dos formen part del comitè assessor d’aquesta exposició, que il·lustra l’evolució dels Bombers de Barcelona des de la seva creació el 1833 fins al 2022, així com la història de la ciutat i de la seva escena teatral. «Tot i que la primera ordenança contra incendis es va redactar el 1839, no va ser fins a 1885 quan es va establir una normativa d’espectacles», incideix González.

Una normativa, però, que no contemplava l’escassetat de recursos, tant humans com materials. Per aquesta raó –comenta Pedreny– el reglament era de difícil execució: «Era molt habitual que es produïssin situacions tan kafkianes com llançar canons als edificis limítrofs per esfondrar-los i evitar que el foc es propagués».

Les causes més habituals del foc

Les causes més habituals del focDurant el segle XIX, l’espurna era fruit, gairebé sempre, del mal manteniment de les instal·lacions d’enllumenat. Al segle posterior, amb la irrupció del cine, molts teatres es van habilitar per projectar pel·lícules i va sorgir un nou element de risc: el cinematògraf. Col·locat darrere de les butaques, era com un llumí a punt per cremar. Així es van desencadenar els incendis del Teatro Olympia (1906) i del Teatre Principal de Gràcia (1908).

Això es resoldria amb l’aïllament de l’aparell en una habitació tancada i l’actualització del reglament. No va ser fins a 1974, no obstant, quan es va redactar la primera ordenança de condicions de protecció contra incendis. Així, la prevenció desplaçava la intervenció.

Teatres a prova de foc

Teatres a prova de focAquesta tradició de teatres en flames ha fet de Barcelona un referent en escenaris a prova de focs. Segons Enric Batlle, arquitecte fundador de Batlleiroig, l’estricta normativa actual prefigura en gran mesura com es dissenya un edifici: «Quan preveiem una reforma com la del Teatre Principal ja estem condicionats, des del principi, per la ubicació de les sortides, perquè has de poder assegurar l’evacuació».

De fet, el Liceu, després del gran incendi dels 90, va incrementar el nombre i l’amplada de les escales i va incorporar una nova sortida al carrer de Sant Pau per facilitar la fugida dels espectadors des de la sala principal. «La gran escalinata monumental que dona a la planta baixa, juntament amb l’amfiteatre, és l’únic que es conserva tal com era pel seu valor patrimonial», afegeix Isaac Martín, responsable de manteniment del teatre de la Rambla.

El Liceu, resistent a dues hores de foc

Notícies relacionades

Barcelona busca els descendents dels seus bombers deportats a l’infern nazi

¿Què són els incendis de sisena generació? La tempesta de foc perfecta que amenaça Astúries

El Liceu, resistent a dues hores de focLa normativa obliga, a més, a sotmetre a anàlisi en laboratoris homologats la selecció de materials i rebutjar aquells que surtin del barem. «Avui dia, tota l’estructura del Liceu presenta una resistència al foc superior a les dues hores», assegura Martín. Assenyala que si en l’actualitat hi ha un incendi en un teatre és a causa d’un incident o una negligència, perquè els elements fixos estan molt estudiats. És per aquesta raó, afegeix la parella de bombers, que «ara la prevenció se centra a formar les persones sobre el correcte funcionament de les instal·lacions».

Per si de cas, els edificis estan equipats amb ruixadors, equip de bombeig, extintors i sistemes de detecció automàtica d’incendis, de botons d’alarma, ventilació i extracció de fums, entre altres mesures de «seguretat activa» que enumera l’industrial del Liceu. «Les probabilitats d’incendi són pràcticament nul·les», coincideix Batlle. En definitiva, un futur sense fum a la vista per als teatres d’una ciutat escarmentada per tantes platees perdudes.