El problema de la vivenda

Històries per no dormir de propietaris i inquilins

  • Una arrendatària i un llogater il·lustren les seves males experiències vinculades a les que van ser les seves llars

  • Són casos minoritaris però que afecten el mercat del lloguer i l’arrelament als barris

Històries per no dormir de propietaris i inquilins

JORDI OTIX

4
Es llegeix en minuts
Patricia Castán
Patricia Castán

Periodista

ver +

Fa tot just uns mesos, Antonia L. va deixar enrere mig segle de records al seu pis de lloguer del Poble-sec, amb l’ai al cor, la por d’un canvi de llar i domicili als seus 73 anys, i una sensació d’impotència que l’estava consumint feia mesos. La dona calcula que hauria pagat diverses vegades el valor de la vivenda, ja que fa molts anys que l’administrador els va actualitzar la renda. Després de tant temps, abonava ja gairebé 900 euros per cent metres quadrats gairebé d’origen, assumint ella qualsevol reparació i sense que la quota deixés de créixer: que si un percentatge per contínues derrames, que si la part corresponent de porteria (fins i tot després que aquesta desaparegués), que si l’IBI, ascensor i tota mena de suplement possible. Al final va llançar la tovallola, quan aquesta renda estava a punt d’arruïnar-la.

De res va servir reclamar la documentació sobre els recàrrecs, com li van recomanar en el Sindicat de Llogateres, on va descobrir que no estava sola, i que els abusos –moltes vegades basats en clàusules antigues i contractes complexos– eren una constant per part d’alguns multipropietaris que es desvinculen dels immobles posant-los en mans d’administradors sense ànima. «Aquest administrador és del pitjor», li van advertir en l’entitat. «Em van respondre que el termini per requerir els papers havia prescrit», assenyala. Amb una pensió de viudetat que no li deixava marge per subsistir sense ajuda de la família, va optar per començar a reescriure la seva vida al Garraf, a prop de les seves filles.

L’última etapa va ser la pitjor, la finca s’havia omplert de «llits calents», pisos on habitaven nombrosos immigrants que pagaven encara molt més per vivendes sense rehabilitar, convivint en grups, amb el consegüent tragí de cops de porta i sorolls dia i nit. No tenien assegurança, i l’Antonia va arribar al límit després de dues greus filtracions al bany i un rètol anunciant les habitacions en la mateixa escala.

Quan va tancar la porta de la llar on un dia va ser tan feliç amb la seva família va enterrar un passat i fins i tot els seus mobles de joventut per reduir despeses. «Era impossible trobar alguna cosa al barri, ni tan sols a Barcelona». Per 600 euros només hi havia opció de reinventar-se, una missió en la qual avui posa tot el seu afany, en un petit municipi.

Accedir a un suport legal no és fàcil. I guanyar la batalla menys. Però en les històries per no dormir d’inquilins i arrendataris, dolents i innocents estan en un i altre bàndol. La indefensió jurídica afecta les dues parts. És una de les raons per les quals s’han disparat les assegurances d’impagament de rendes.

Arrendatari misteriós

Alejandro M. va apostar fa uns anys per independitzar-se i comprar un pis petit, a l’abast de la seva butxaca. Calculadora en mà, va saber que no podria ser cèntric, però va triar el barri del Verdum (Nou Barris) pels seus preus. Va invertir 20.000 euros a renovar-lo per complet, però temps després va començar a viure amb la seva parella en un altre domicili i va decidir posar-lo de lloguer. En l’últim trimestre la mitjana de preus a la zona va ser de 647 euros , però l’apartament tenia tan bona pinta que el va llogar en tot just uns dies per 700, relata. «L’inquilí semblava perfecte, guanyava més de 3.000 euros al mes amb contracte fix», explica.

L’agència immobiliària va sol·licitar la nòmina del presumpte funcionari, juntament amb la seva declaració de la renda. El primer mes va pagar el lloguer, la fiança i la comissió de mediació. El segon ja no va donar senyals de vida. Va començar un període d’«estrès, impotència, insomni, angoixa...», relata l’Alejandro, perquè el misteriós individu ni agafava el telèfon ni havia sigut vist mai per un sol veí.

En els últims tres mesos, el jove propietari va passar llargues tardes apostat a la porta del bloc, evitant la temptació d’accedir i veure què passava. «Em va afectar la salut, no descansava, no podia pagar la hipoteca i a sobre no sabia què havia passat», explica.

Arribant a pensar que l’arrendatari s’hagués mort, va contractar un investigador que va esbrinar que durant setmanes hi va haver un gran tràfec d’entregues de menjar a domicili. La seva conclusió és que l’inquilí –que sembla ja absent– s’amagava d’algú, perquè mai va treballar a l’entitat pública la nòmina de la qual va presentar, i tenia un passat tèrbol. «No puc entrar al meu pis, no sé com està ni què s’ha emportat. Ho hem denunciat però és un procés lent».

Notícies relacionades

L’experiència l’ha convençut que quan resolgui la situació, vendrà el que va ser la seva llar. «Entenc que hi ha fons voltor i que molts inquilins pateixen abusos en els contractes o males condicions a les vivendes, però el petit propietari està molt sol», reflexiona, «la justícia hauria d’agilitar aquest tipus de casos o les ocupacions mafioses».

Els casos per no dormir són molts, però per fortuna una ínfima part entre els milers de contractes (167.842 l’any passat a Catalunya), remarquen en l’Associació d’Agents Immobiliaris de Catalunya.