MÉS DE 15.000 ACTUACIONS

L’Hospitalet: 35 anys lluitant contra la violència de gènere

  • El Centre d’Atenció i Informació a la Dona va ser pioner a obrir un espai per atendre dones víctimes de qualsevol abús

  • El moviment feminista va exigir el centre a l’ajuntament després de la violació de dues joves el març de 1983

A1-125224250.jpg

A1-125224250.jpg / Robert Ramos (EPC)

4
Es llegeix en minuts
Natàlia Farré
Natàlia Farré

Periodista

Especialista en art, patrimoni, arquitectura, urbanisme i Barcelona en tota la seva complexitat

Ubicada/t a Barcelona

ver +

L’Hospitalet de Llobregat està de celebració. Aquest diumenge es compleixen 35 anys d’un espai pioner, el Centre d’Atenció i Informació a la Dona (CAID), el primer servei a Catalunya a oferir atenció a les dones víctimes de violència de gènere. Des d’aleshores ha orientat i atès més de 15.700 dones i 700 nens. «El 1986 es va inaugurar, però el centre portava ja un any i mig treballant», puntualitza Dolors Fernández, una de les seves promotores, primer des de l’activisme i després des de la política municipal. 

El perquè del seu impuls a l’Hospitalet cal buscar-lo en dues raons. La primera en el feminisme: «Hi havia tot un moviment de dones que sorgia des de les vocalies de les associacions de veïns de la ciutat molt preocupades i interessades pels temes de discriminació i violència», assenyala Fernández. I la segona, en un trist fet: la violació de dues noies en edat escolar el març de 1983. «Això va desencadenar que demanéssim, exigíssim, a l’ajuntament una resposta a les agressions contra dones». La resposta va ser la creació d’un centre de suport per a les víctimes. «Sempre hem tingut els alcaldes d’aliats, i això és important», afirma Fernández. 

No culpabilitzar

Així, mai es va discutir que el centre tingués un psicòleg per atendre les víctimes, una cosa que ara és normal però llavors no estava gens clara. «Des del principi vam creure en la necessitat de l’atenció integral». I des del principi l’espai va ser ben rebut per la ciutadania i això que en els anys 80 a nivell popular es negava la violència molt més que ara. «Era un tema socialment dur que no agradava», afirma Fernández. Es van instal·lar primer en un petit espai de l’Hospitalet històric, al carrer del Xipreret, i eren quatre persones a temps parcial. Ara són en el que va ser la masia Can Colom amb un equip més ampli i un edifici blanc i silenciós pensat per acollir i donar seguretat a les dones que entren. 

Fernández recorda el nom de les cent primeres usuàries. La primera, una dona maltractada pel seu fill malalt mental: «No era violència de gènere en el sentit estricte, però la realitat és que el noi no pegava el pare». I un cas que no oblida és el d’una dona que va entrar una vigília de Nadal plena de blaus: «Estava blava tota ella pels cops rebuts». La van acompanyar tot el dia, parlant, acudint al metge i a comissaria... però després la dona va desaparèixer. Deu anys després, a la festa d’aniversari de la primera dècada, va reaparèixer. Sense morats. Va explicar que l’ajuda d’aquell dia li va donar forces per abandonar el marit un any després. 

Els casos de recuperació són una alegria però quan les dones es queden estancades no s’ha de viure com un fracàs: «Se’ls dona tot el recolzament i tota l’ajuda, però a ningú se li pot demanar que faci el que no pot. Tots som fruit de les nostres capacitats i inseguretats, i de l’entorn. I dir que una dona no se’n surt és tant com culpabilitzar-la», defensa Fernández. No és el cas d’Isabel Cuadrado, que sí que va aconseguir abandonar el seu maltractador psicològic i seguir endavant. Ara s’ha convertit en mentora, ofereix la seva experiència a dones que estan en trànsit de recuperar-se, i això l’omple d’«orgull», afirma satisfeta: «Vull ajudar altres dones, explicar-los el cicle de la violència i obrir-los els ulls. Jo al principi pensava que el que em feia la meva exparella era amor i que ho feia perquè m’estimava, i no era això, era maltractament. També creia que amb el meu amor el faria canviar fins que em van ajudar a veure que la que havia de canviar era jo». 

Síndrome d’Estocolm

Notícies relacionades

Cuadrado té ben fixat en la memòria quan va entrar al CAID per primera vegada: «Era un dilluns i no tenia hora concertada però no em van deixar marxar. Vaig arribar totalment anul·lada, petita i amb l’autoestima per terra». Li ha costat nou anys desfer-se del seu maltractador, una feina –es presentava tots els divendres a assetjar-la– i un gran sofriment: «Vaig tenir durant molt temps la síndrome d’Estocolm domèstica però ara ja no em fa ni fred ni calor». La seva gratitud cap al centre és immensa: «Beneïda sigui l’hora en la que vaig entrar». Disposada a ajudar tothom que ho necessiti, vol alertar les més joves. 

Però el CAID ja està en això, amb un programa especialment dirigit a les joves perquè sàpiguen detectar relacions tòxiques i evitar que normalitzin comportaments abusius, violents o discriminatoris: «Igual que la societat avança, el masclisme es transforma i s’adapta a la societat del moment», sentencia Laura García, regidora d’Igualtat. De fet, gairebé tots els casos atesos durant els primers anys tenien la violència física com a protagonista; ara s’atenen altres tipus de violència, com la psicològica, l’econòmica i la laboral. «Potser no són encara gaire reconegudes socialment, però des del centre ho tenim molt clar», sentencia García.