Per què es diu ‘violència vicària’

Hem après que aquest tipus de crims es diuen violència vicària i s’inclouen dins de la violència de gènere, perquè en realitat l’agressor el que pretén és fer mal a la seva parella a través dels seus éssers estimats. És a dir, pares que assassinen els seus propis fills per castigar la seva parella. En algunes ocasions, com el cas d’aquesta primavera a Tenerife, van un pas més enllà i fins i tot intenten eliminar els cadàvers de les víctimes, perquè no es tingui ni tan sols l’opció de donar sepultura a la criatura assassinada, privant així la mare de l’últim consol que podria tenir, que no és cap altre que poder plorar a la tomba de les criatures que havia portat al món.

La violència vicària té moltes més cares i va molt més enllà dels assassinats, perquè no sempre és tan extrema. De vegades pren formes més subtils, com la manipulació dels fills per posar-los en contra de la mare, fins i tot buscant que l’agredeixin.

Als que som neòfits en aquesta qüestió ens ha sorprès que aquest tipus violència sigui anomenada vicària, perquè és un terme que fins ara semblava només relacionat exclusivament amb l’organització eclesiàstica. No obstant, quan s’indaga en l’origen etimològic i històric de la paraula en qüestió, de seguida s’entén que rebi aquest nom.

‘Vicari’ prové del llatí i en aquella llengua serveix per definir la persona que en substitueix una altra en un lloc de poder. La primera vegada que es va utilitzar va ser durant el segle III, quan l’emperador Dioclecià va reorganitzar el territori en unes porcions administratives que va batejar com a diòcesis. Aquelles àrees eren controlades pels vicaris i les seves diòcesis estaven agrupades en entitats administratives superiors anomenades prefectures.

Tant per la influència del dret i la història de l’època romana, com per la pervivència del llatí com a llengua de cultura i poder a l’Europa medieval, el terme ‘vicari’ es va continuar utilitzant, però adaptant a les noves organitzacions polítiques territorials de l’Edat Mitjana. Durant l’època carolíngia de l’actual França (segles VII-IX) era el nom amb el qual es designaven uns funcionaris reals encarregats d’impartir justícia. A terres catalanes també existien els vicaris, però feien una altra tasca. El territori estava dividit en comtats i, com es pot deduir, els comtes eren la màxima autoritat de l’àrea. En algunes ocasions hi havia vescomtes i era habitual que aquests, entre els seus subordinats, tinguessin vicaris. La seva funció era defensar un territori adscrit a un castell. I a la península itàlica, durant el segle XIII, l’emperador Frederic II va tornar al significat original perquè va copiar el sistema romà de vicaris per organitzar les seves possessions.

Amb la substitució de les administracions nobiliàries per la dels estats liberals, que es van anar introduint al llarg del segle XIX, es van crear nous càrrecs i maneres diferents de gestionar els territoris. Només l’Església cristiana va mantenir la figura del vicari.

Els monstruosos crims contra nens han posat d’actualitat un terme que, fins ara, era desconegut per a la majoria de nosaltres. Les paraules també tenen història i ens ajuden a entendre’n el significat.

En el cas de l'Església catòlica, el catolicisme, el més habitual és el vicari parroquial, és a dir, un sacerdot que ajuda en les seves funcions al rector d'una parròquia i pot substituir-lo temporalment fins que els superiors jeràrquics nomenen un nou titular.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

També existeix la figura del vicari apostòlic, que és un prelat que administra un territori de missió encara no erigit en diòcesi. En el cas de les diòcesis que ja estan en funcionament, els vicaris generals i episcopals són els ajudants del bisbe. A més, precisament com el significat originari del terme llatí és ‘substitut’, el papa de Roma també pot ser anomenat vicari de Crist, com a representant de Déu a la Terra.

Com es pot veure, al llarg de la història les paraules van canviant de significat per adaptar-se a les necessitats de cada època. Però mai podran descriure l’horror i la repulsa que provoquen crims inconcebibles com els que s’han produït aquest any.