La fleca de Sant Jordi i la pastisseria Santa Clara sobreviuran al Gòtic

Els seus sogres, Gil i Angeleta, es van quedar la fleca (abans Forn Vilageliu) el 1942, quan la van rebatejar com a Forn Gil Ribes. Es va acabar dient Sant Jordi per les cèlebres rosquilles que va començar a elaborar la dona –fornera en un món llavors d’homes– seguint la recepta d’una veïna andalusa. Es van fer tan famoses que van acabar tenint una paradeta específica a la plaça de Sant Jaume cada 23 d’abril. Les ‘rosquilles de Sant Jordi’ són només una de les moltes elaboracions amb què aquesta família ha endolcit el barri (i els visitants de tot el món) durant set dècades, ja que fa gairebé mig segle no van perdre l’oportunitat de quedar-se també la centenària pastisseria Santa Clara, a l’altre costat de la vorera, tot i que ja llavors sense elements arquitectònics ni ornamentals originals, més enllà d’una figura de la santa.

Pa a un costat i pastissos a l’altre, amb la vivenda familiar sobre el forn, que sí que manté algun element valuós d’origen. Un cercle vital mai trencat des que la Nuria es va enamorar d’Antoni Maria Ribes, va deixar el seu lloc al banc Banesto i als 18 es va posar de cap entre llevats, tortells, milfulls i les famoses cremes catalanes cremades marca de la casa, on sempre ha supervisat la seva qualitat i ha despatxat amb gràcia.

Oberts cada dia

L’entrega professional no li va impedir formar una família nombrosa «gràcies a l’ajuda dels iaios» i va tenir un fill –format des de molt jove per comandar la pastisseria– que fins avui ha sigut peça clau en la continuïtat del negoci. Però, després de tres generacions, toca l’adeu. La resta de descendents tenen altres professions i el Gil ha preferit iniciar una etapa en un altre establiment al desmantellar-se la xarxa familiar. «A mi em toca descansar», diu aquesta emprenedora, que, al so de l’instint, va anar introduint tauletes per consumir in situ i ampliant el seu repertori calòric en un horari maratonià (de 8.30 a 21.00 hores) cada dia de l’any. No obstant, al morir el seu marit fa tres anys, va anar encarrilant la jubilació total sense pressa però sense pausa per trobar el candidat idoni. «Volia donar continuïtat a aquest negoci», afegeix, ja que en aquest cas l’emblemàtic és la tradició i currículum de l’activitat. De manera que va escollir un matrimoni amb experiència i amb un altre establiment a l’Eixample. En principi, seguiran amb la mateixa línia de sabors. «Els dono el receptari, es queden amb el nostre personal», il·lustra.

Notícies relacionades

Esplugues estudia prendre accions legals contra el president del PP

Augmenta la superfície restringida al trànsit a l’entorn del parc Güell

Mentre narra la seva història, la botiga s’omple de viatgers que volen tastar aquests braços de gitano individuals o berenar un suís. Ningú diria que el Gòtic viu el seu pitjor moment en anys a causa de la pandèmia, amb desenes de botigues tancades a pocs metres, al carrer de Jaume I i a la Via Laietana. «Avui està animat perquè el temps és estrany, si no aquesta gent seria a la platja, és un any difícil per al centre», explica. La dona relata que han viscut durant mesos de la recuperació del client de ciutat, que tornava a buscar pastissos. Però la seva defensa del turisme no té esquerdes. «Per a nosaltres ha sigut molt important», afirma. De fet, abans de la pandèmia vaig arribar a tenir un equip de 22 persones, tot i que amb els ertos de moment s’ha quedat en sis. Fins i tot com a veïna, la Nuria és de carn de Gòtic: «Vaig néixer en aquest carrer i d’aquí no marxaré mai. Recordo que passejava els diumenges i com després d’Urquinaona estava tot mort, mentre que aquí sempre teníem ambient».

D’inquilins a amos

La família va tenir la sort de passar d’inquilina a propietària quan va sorgir l’ocasió. I és aquesta condició la que li ha permès mantenir-se sempre al peu del canó, sense por de la ferotge especulació i els augments dels lloguers que en els últims anys han expulsat molts històrics de la zona. Per això, el relleu no depenia dels diners. Volia tranquil·litat de consciència al traspassar i seguir ensumant l’aroma de croissant des de la finestra de casa seva. Per a la pastisseria ha firmat una opció de compra en uns anys, però del forn no es desprendrà. Aquests dies el tenen tancat per vacances mentre es realitzen unes obres a l’obrador del soterrani. Ben aviat, tancarà Santa Clara –de color malva fa 25 anys– per pintar i preparar la nova etapa amb un altre titular. Per sort, treballadors com la Clara –que va començar a la casa fa 45 anys i, tot i que ho va deixar uns anys per conciliació familiar, després va tornar– seguiran a l’altre costat de la barra, fent que el Gòtic conservi cares amigues. Una mica d’identitat davant una voràgine de comerços mutants i centres de ciutats gairebé clonades.