La Barcelona d’Opisso, l’artista que va renunciar a Gaudí

A menys d’un mes que Barcelona, en mode al·luvió d’actes, commemori el centenari de la mort d’Antoni Gaudí, potser aquests dies que falten són l’ocasió perfecta per tornar la mirada a una de les exposicions permanents més interessants, desconegudes i oportunes de l’Eixample: la que conserva l’hoteler, mecenes i egiptòleg Jordi Clos a la planta baixa de l’Hotel Astoria, sobretot perquè hi exhibeix mig miler d’obres de Ricard Opisso (1880-1966).

¿Per què aquesta col·lecció cobra ara una rellevància especial? Primer, perquè l’obra d’aquell superdotat pintor i caricaturista és una finestra a la Barcelona de fa un segle millor fins i tot que qualsevol fons fotogràfic de la mateixa època. I, segon, perquè Opisso va fer el que ningú, ni aleshores ni sembla que ara, es va atrevir a fer: enviar Gaudí a fer punyetes, una expressió contundent que, sens dubte, requereix contextualització, cosa que es farà tot seguit.

La faceta de Clos com a egiptòleg és freqüentment remarcada, ja que sovint el seu museu del carrer de València incorpora peces notables i, sense anar més lluny, al setembre té prevista la inauguració d’una sala immersiva, d’aquelles que amb ulleres 3D permeten teletransportar-se a qualsevol altre temps i lloc, que sembla que serà sensacional. La qüestió és que per les mateixes dates, segona meitat dels anys 60, en què Clos, en un viatge com a motxiller, va adquirir la seva primera estatueta del regne del Nil, va comprar també el seu primer opisso. L’hi va vendre el fill de l’artista. Ja no va poder parar. Són centenars els originals que avui s’exhibeixen al vestíbul, la cafeteria, el saló de te i fins i tot als passadissos de l’Astoria.

Les fotografies anteriors a l’any 1926, quan va morir Gaudí, rarament retraten la Barcelona de llavors, primer perquè no era una eina a l’abast de totes les butxaques, i, sobretot, perquè fotògrafs com Joan Colom o Francesc Català Roca no van néixer fins a principis dels anys 20. Opisso va exercir aquesta valuosa tasca abans que ells.

El 1928, amb motiu d’una exposició retrospectiva sobre la seva obra, el periodista Màrius Aguilar, va escriure: "Quan en temps venidors es vulgui conèixer la Barcelona d’avui, hauran de consultar-se els dibuixos barceloníssims d’Opisso, tal com avui per conèixer –per exemple– la França de la Revolució consultem els gravats i dibuixos de Duplessis-Bertaux, Moreau el jove, Cochin, Boilly, Sant-Aubil, Graveloy i Watteau de Lilla". Únicament per aquell vaticini d’Aguilar ja valdria la pena visitar avui la col·lecció de Clos sobre Opisso, però, com hem dit, està de fons el teló del centenari de Gaudí, i això és un al·licient inqüestionable.

Notícies relacionades

"Als 10 anys vaig anar a missa per primer cop"

Tensió per la venda d’una col·lecció de rellotges nova

Opisso va arribar a Barcelona, procedent de Tarragona, amb dos anys. El fet que fos talentós per al dibuix i, alhora, un mal estudiant és un tret biogràfic comú en molts altres artistes. En el seu cas, el més singular és que, amb sis anys, el seu oncle Pepe se l’enduia cap al vespre a un cabaret de moda, l’Edèn Concert, avui al carrer Nou de la Rambla, i que amb set anys pintava de memòria a casa les cuixes de les artistes, per a escàndol de la seva mare. El remei va ser que, complerts els 12, el seu pare li va trobar feina com a noi per a tot de Gaudí a la Sagrada Família.

Aquesta relació entre mestre i aprenent va durar 11 anys. És interessant imaginar la situació. En les hores laborals al temple, Opisso estrangulava les sargantanes que després servirien de motlle per esculpir escultures, donava menjar als ocells del corral, prestava el seu propi cos perquè, cobert de guix, inspirés la figura d’uns dels àngels de la Façana del Naixement (i per poc no sobreviu per explicar-ho), però fora de la feina es deixava seduir per l’entrecuix de Barcelona i, amb Miquel Utrillo com a ambaixador, va començar a cultivar una bona relació amb els artistes d’Els Quatre Gats. Que tenia un do per al dibuix era tan evident que des de París, Pablo Picasso li deia que si de veritat volia salvar la seva ànima, havia d’"enviar Gaudí i la Sagrada Família a fer punyetes".