LA CRISI DE LA VIVENDA

La Generalitat ingressa 3,8 milions en la subhasta de la discòrdia

Les plataformes veïnals exhibeixen insuficient múscul per parar la licitació de vivendes intestades

Els Mossos obren pas a la força als licitadors, majoritàriament societats d'inversió

los-mossos-intervienen-en-la-subasta-de-pisos-de-la-generalitat / periodico

5
Es llegeix en minuts
Carles Cols
Carles Cols

Periodista

ver +

Si l’objectiu era parar la subhasta de pisos intestats que havia anunciat la Generalitat, els moviments socials que lluiten contra el disbarat dels preus de la vivenda van fracassar estrepitosament. No van reunir prou braços per barrar el pas a 156 licitadors que van presentar ofertes, que no ho van tenir fàcil per entrar, cert, però entre empentes dels manifestants i els Mossos d’Esquadra ho van aconseguir. Si la meta era una altra, treure de l’armari aquest tipus de subhastes, posar-los cara i cognoms als qui fan negoci amb aquest tipus d’immobles, la batalla la van guanyar. D’una altra manera hauria passat inadvertida.

La Generalitat va canviar el lloc de la subhasta, amb l’excusa de l’aforament, a un carrer inhòspit, ideal per a les pràctiques dels antiavalots

La venda al millor postor havia sigut convocada inicialment en una subseu de la Conselleria d’Economia, a la Gran Via de Barcelona, just davant de l’històric Ritz. Era un lloc ideal per a una protesta d’aquest tipus, una cantonada ben transitada. Per motius d’aforament, la Generalitat va traslladar la subhasta a una nau polivalent a l’Hospitalet, darrere de l’Ikea, un lloc inhòspit, perfecte per a un treball policial de manual, furgonetes d’antiavalots a un costat i a l’altre de l’entrada del recinte. L’única gràcia era el nom del carrer, Agustín Goytisolo, el del llop bo que maltractaven tots els xais, la bruixa bonica, el pirata honrat, el fons d’inversió que no gentrifica...,és a dir, totes aquelles coses del món al revés.

Aquari de taurons

Hi va haver incidents, és clar. No majúsculs, però n’hi va haver. Els licitadors giraven la cantonada sense saber què s’anaven a trobar. Alguns donaven mitja volta i ho intentaven per un altre carrer, i d’altres, menys nombrosos, confiaven a tenir més força d’empenta que un iaioflauta, que n’hi havia. El percentatge d’èxits amb aquesta segona estratègia va ser escàs. Van necessitar el rescat policial per passar. Els manifestants tampoc distingien entre treballadors d’altres empreses del barri i, menys encara, entre els diferents tipus de perfils dels qui volien anar a la subhasta. Per exemple. Entre els primers en arribar hi havia una parella francesa. Havien clissat un pis del carrer de la Cera que tenia un preu de sortida de 64.500 euros. “El volem per anar-hi a viure”.L’havien visitat prèviament i, en un castellà perfecte, amb les erres ben pronunciades, el van resumir en quatre paraules. “Està fet una merda”, va ser una de les licitacions més intenses de les vindrien després. Se'l van endur per 121.400 euros. Era el pressupost màxim de què disposaven, van confessar ja amb el pis a la butxaca. Sembla que no mentien quan deien que el volien per anar-hi a viure, no per revendre. El més interessant, però, és el que van explicar després, la seva impressió sobre la subhasta. Abans d’entrar van explicar que no entenien la protesta. Al sortir, després de veure contra qui havien competit i després d’haver assistit a diverses licitacions, van matisar les seves opinions inicials. Allò era un aquari de taurons, amb moltes societats limitades i societats mercantils. Entre ells, a més, molts es coneixien. Hi havia fins i tot un punt de camaraderia. Les converses entre licitació i licitació es podrien qualificar en alguns casos de pornografia immobiliària. Un exemple en el pròxim paràgraf.

Subhasta del segon lot, una casa a Àger / Ricard Fadrique

Dels 45 lots a subhasta, només en 27 hi havia licitadors i només en un cas, que ho sabés la Generalitat, el pis estava ocupat il·legalment. Era del número 14 del carrer Blasco de Garay, a Poble Sec. Allò ja va generar un parèntesi d’aclariments previs per part dels membres de la taula de subhastes. Alguns licitadors van voler saber què passaria si entre que se subhasta el pis i s’entreguen les claus al nou amo, algú l’ocupa. Segons va explicar el responsable d’Economia, la Generalitat no es farà càrrec del desnonament. A tot estirar, acceptarà que el comprador es desdigui de l’acord per força major. Però en el cas de Blasco de Garay, aquesta dada ja estava sobre la taula. Va dissuadir d’entrada set dels 20 licitadors inicials que sospiraven per aquesta peça de caça major. El preu de partida eren 141.500 euros. El que va ser menys important, pel que sembla, va ser el preu final, 243.000 euros. El més suculent, dit abans, van ser les xerrades entre col·legues. “En dos dies, si fa falta, és buit”. “¿Però il·legalmente, vols dir?, va preguntar el licitador del seient de davant. “Evidentment, a hòsties i escales a baix”. Porno immobiliari, en directe i també al Bagdad.

El rècord de la jornada, que sempre n’hi ha, va ser per a un pis de la Gran Via de Carlos III adjudicat per 670.000 euros. Així està el mercat

Notícies relacionades

El propòsit d’aquell mercat persa val la pena que sigui repassat. La Generalitat passa sovint a ser hereva de propietats en què no hi ha ni testament ni familiars coneguts. La llei, tal com està redactada, no permet que els pisos passin de manera automàtica a fer créixer el parc de vivenda públic si a sobre seu hi ha factures pendents de pagament. Les despeses de comunitat, per exemple. Aquests immobles han de ser subhastats per saldar comptes i els beneficis obtinguts es destinen a obra social o cultura. El que els manifestants de la porta discuteixen és el punt de partida, aquesta renúncia inveterada de les administracions a disposar d’un parc públic de vivenda que contrapesi l’alça dels preus del sector privat.

La qüestió és que en un tres i no res la Generalitat ha ingressat amb la subhasta del carrer d’Agustín Goytisolo 3,8 milions d’euros i, de manera indirecta i difícil d’avaluar, ha posat en mans d’inversors una vintena de pisos que més aviat que tard es revendran o llogaran a preus d’infart. És impossible que no sigui així, com a mínim en el cas del pis que va batre totes les plusmarques de la jornada, un àtic de Gran Via de Carlos III que es va adjudicar al final per 670.000 euros. Res a veure, sens dubte, amb el primer lot de la jornada. Era un terreny al municipi d’Àger, a la Noguera. Era el primer per una simple qüestió alfabètica. Només tenia un licitador. El preu de sortida eren 1.300 euros. Se'l va emportar per aquesta quantitat. Li van saber menys greu les empentes i insults de l’entrada.