Un cru bany de realitat vial per evitar la multa

l voluntari, l’empollona, el participatiu, la passota de la caputxa, el tímid. Aquesta és una classe com qualsevol altra, però amb una peculiaritat. Aquests 25 homes i dones no es coneixen de res ni això és una escola. Estan en dependències de la Guàrdia Urbana perquè es volen estalviar una multa de circulació. En principi és només per a això, i al cap de cinc hores segurament s’hauran salvat del correctiu econòmic, però el cert és que abandonaran l’aula amb la cara trista i l’estómac remogut. I la lliçó apresa. Dissabte, 24 de febrer. Benvinguts al cru curs de seguretat viària per a la remissió condicional de la sanció.

Les multes generen molt mal humor. El més habitual al recollir-les del vidre o de mans de l’agent és fixar-se en el termini que sol donar-se per pagar la meitat de l’import. A la part posterior hi ha un munt de lletra menuda que ningú es molesta a llegir. En aquest dors inhòspit s’informa de les condicions per fer una formació que eviti haver de treure la cartera. I allà hi són tots a les nou del matí, sense gaires  ànims. La sergenta Anna Martínez els explica que l’objectiu del curs és «modificar conductes per evitar accidents de trànsit», i els convida a opinar, preguntar i participar sempre que ho creguin convenient. En els primers compassos aquest és un grup a l’atzar, sense cap connexió. Mandrós, forçat a escoltar. Però amb el pas de les hores, i les matèries tractades, s’anirà teixint un vincle tan involuntari com emocional.

HORROR A LA SALA / La jornada consta de sis mòduls en què es tractaran les conductes de risc, les causes de l’accidentalitat, la normativa, la vulnerabilitat dels tipus de transport o el punt de vista de les víctimes. «Però jo només soc aquí per portar auriculars a la bici», comentarà un dels assistents, al final, una mica horroritzat pels continguts. Manuel Haro, cap de la unitat d’Accidents de la Guàrdia Urbana, que ha anat a l’aula com a oient, li diu que això que per ell és una nimietat pot acabar causant un accident mortal. El noi perd l’armadura. Potser pensa en allò de l’aleteig de la papallona i la fi del món.

La majoria dels participants són ciclistes multats per anar escoltant música. És així perquè són els que es molesten a llegir la lletra menuda. També perquè l’agent els informa de paraula sobre el curs substitutiu. Alguns no tenen carnet de conduir, i el primer que sorprèn és el seu desconeixement del codi de circulació. Pregunten si el casc és obligatori en bici (en ciutat no ho és), si també s’han de sotmetre al test d’alcoholèmia si són requerits per la policia (sí) o si els patinets, tricicles i vehicles elèctrics diversos poden usar el carril bici (depèn, en funció del tipus de trasto).

FREDA ESTADÍSTICA / El primer cop el reben amb la campanya de l’any passat de Trànsit. Aquella en què un grup de ciutadans opinen sobre el nombre ideal de víctimes mortals a la carretera i se’ls acaben mostrant imatges de la seva pròpia família. «Les xifres són xifres fins que ens toquen a nosaltres», diu el vídeo. La sergenta Noelia López els informa  que aquest any ja han mort quatre persones en accidents de trànsit als carrers de Barcelona (dos motoristes i dos vianants). Silenci a la sala. Els agents aprofiten la freda estadística per explicar una mica quina és la seva feina en aquestes tragèdies. Comença el caporal Santiago Sánchez, que és el primer a arribar  a la seva moto al lloc del sinistre. És dels que recorren les rondes en motocicletes de gran cilindrada. No estalvia detalls sobre el que veu. Segueixen Anna i Noelia amb el seu relat sobre la visita a les famílies, a les quals han de notificar la mort d’un fill, un pare, un germà o una esposa. «Quan estem davant de la porta, abans de picar al timbre, ens fem sempre la mateixa pregunta: ¿Estem preparats? Perquè sabem que la vida d’aquelles persones canviarà de cop i per sempre».

Notícies relacionades

Esnòrquel científic

Montserrat sedueix el turista

I d’aquí, del que pot passar, basculen cap a les causes. «El factor humà en accidents està present en el 90% dels casos». És a dir: es poden evitar. Un dels alumnes s’anima amb el seu cas personal, de com la seva empresa l’obliga a anar a València i tornar en un mateix dia, passant un munt d’hores a la furgoneta. Santi s’arronsa d’espatlles i aprofita per parlar sobre la distracció al volant: «Marcar un número de telèfon et treu la vista de la carretera durant 13 segons, sintonitzar la ràdio són sis segons i encendre un cigarro despista durant quatre segons. Cada segon sense mirar la carretera a 100 per hora són 27 metres que recorrem sense veure la calçada».

Durant el matí es passen diversos vídeos d’accidents a la ciutat. Explícits i durs. Com el de la dona que va perdre una cama en un xoc amb la seva moto a Balmes-Diagonal. Se la veu volar per sobre del cotxe. Proven unes ulleres que simulen l’efecte de les drogues i l’alcohol en el conductor. I com a colofó, escolten el testimoni de Vicente Sánchez. El seu fill va ser atropellat al sortir de casa per dos motoristes en plena carrera. La sala s’estremeix. A l’acabar, hi ha coincidència que l’experiència ha sigut intensa i profitosa. «A qualsevol que senti això no li farà cap mal», afirma un assistent.