Anar al contingut

TESTIMONI EN UN CURS DE SEGURETAT VIÀRIA

"Al meu fill no el van atropellar; al meu fill el van matar"

El pare d'un jove atropellat per dues motos relata davant un grup d'infractors la "cadena perpètua" que suposa perdre un familiar

Carlos Márquez Daniel

"Al meu fill no el van atropellar; al meu fill el van matar"

periodico

Vicente triga a començar. Es mou a poc a poc i gestiona els silencis com Cortázar els contes. Sap prou bé com deixar una forta empremta en l’audiència. Com vestir un guió que amplifiqui el seu testimoni. I no és que li faci massa falta adornar el seu relat, que és dels d’agafar-se fort a la cadira. Va perdre el seu fill fa 22 anys i 11 mesos, i ho explica com si hagués passat ahir. Pereuè ho sent així. «A Rubén no el van atropellar; a Rubén el van matar». Aleshores va començar la seva «cadena perpètua».

Vicente Sánchez és vicepresident de l’Associació de Prevenció d’Accidents de Trànsit (APAT) i participa en el curs substitutiu de multes de trànsit que cada mes organitza la Guàrdia Urbana de Barcelona. Li toca l’últim mòdul, el de la visió de les víctimes, i serà el que deixarà més atordits els alumnes que s’estalvien la sanció a canvi de cinc hores de dura lliçó sobre seguretat viària. «Algun de vosaltres deu haver enterrat un avi i, si tot va bé, com més tard millor, els pares. Però ningú està preparat per enterrar el seu fill. Des que em va passar a mi, intent que el degoteig de gent que passa al meu grup sigui cada vegada més intermitent».

«Li va passar per sobre»

Rubén tenia 16 anys i era campió de Catalunya d’atletisme. Aquell diumenge va anar a entrenar-se perquè se li tirava a sobre un campionat d’Espanya. La família viu a Sabadell però tenia també una vivenda a Sant Quirze del Vallès, per on passa la carretera C-1413. «És un traçat corb, freqüentat per grups de joves que venien a passar-s’ho bé corrent amb les motos i els cotxes». El seu edifici estava situat en una evident zona de risc, a la sortida d’un revolt que solien agafar a gran velocitat. Rubén havia tornat a casa i anava a sortir per assajar una obra de teatre que preparava amb els amics del grup de boy scouts. «Va obrir la porta i ens va dir que tornaria a les nou». Aquells dos motoristes van traçar el revolt en aquell moment, a tota velocitat. Es van passar de frenada i van envestir el noi. «Un li va donar un cop i l’altre li va passar per sobre. L’inici d’un drama etern, d’una cadena perpètua per a tota la família»

«En aquells quatre quilòmetres d’ambulància, al costat del nostre fill, la meva dona i jo manteníem un petit fil d’esperança». Però a l’hospital, després de 15 o 20 minuts d’espera, un metge va sortir al passadís i els va informar  que no es va poder fer res per salvar-lo.

La classe perd la respiració. Al fons s’ha unit un grup de grafiters que també passen per un curs substitutiu de sancions. No comparteixen matèria amb els de trànsit, però això no els anirà malament i els han ficat a l’aula. Fins i tot l’alumna que s’ha passat la classe sencera fent dibuixets i mirant el mòbil ha aixecat el cap i atén amb atenció.

Una mica de Rubén

 A Vicente i a la seva dona els van preguntar pels òrgans del seu fill. El que van poder aprofitar ho van cedir sense dubtar-ne. Com les còrnies. «Ell va perdre la vida i nosaltres vam perdre la llibertat, però alguna cosa queda de Rubén. Tenia projectes, tenia drets. Però algú el va condemnar a mort. El temps no ho cura tot, només t’hi acostumes». 

El vicepresident d’APAT aixeca el cap i es dirigeix als assistents, la majoria, ciclistes. Els dona les gràcies per anar en bici i els demana que ajudin a millorar la convivència. Es queixa que a les escoles no hi hagi més formació sobre aquesta matèria. Dona forma al seu lament d’una manera tan subtil com indiscutible: «Els joves trobaran més problemes de seguretat viària que de llatí». Recorda també  l’atemptat de la Rambla que va segar 15 vides. «Allò no es podia evitar, la majoria d’accidents de trànsit, sí. Està a les vostres mans». 

Acaba la xerrada. S’acosta a la pissarra un jove que va conèixer Vicente en una altra xerrada. L’abraça, emocionat. A l’aula, diversos ulls plorosos. Missatge rebut. 

0 Comentaris
cargando