L'emboscada nadalenca

Existeix un personatge esquiu a tots els centres de treball que cada any es fa el desentès amb el sopar de Nadal. El seu índex de popularitat cau notablement el mes de desembre, quan l’esperit nadalenc, en forma d’una entusiasta convocatòria col·lectiva, pren possessió de l’oficina, mentre ell deliberadament se’n manté al marge. Parlem del mestre consumat en l’art d’esquivar aquestes celebracions; del que té per norma no assistir-hi. Els que no troben qui els cuidi el nen, els que tenen un familiar a l’uci, els que tenen problemes econòmics o una emergència sobrevinguda –els que poden enarborar alguna mena de patologia o por fòbica no entren en la categoria.

Parlem del mateix Ebenezer Scrooge dels sopars de desembre.

   

 No és necessàriament l’antisocial sinuós de l’oficina, ni obligatòriament l’espècimen menyspreat per consens. Pot ser qualsevol. Simplement, un dia el va assaltar la consciència que el sopar nadalenc és una extravagància, un exercici excèntric, i no se’l pot culpar. Es va recordar parlant de la taxidèrmia aplicada als senglars amb l’habitualment inescrutable responsable de comptabilitat, que li va ensenyar una foto de si mateix posant amb uniforme de safari al costat d’una camioneta plena de porcs acabats d’abatre; del cultiu de bromelies amb Fabricio el de recursos humans, o explicant-li a última hora de la nit els detalls del seu divorci traumàtic a l’encarregada de papereria, pel costat de la qual passa des d’aleshores amb el cap cot; o, en fi, trontollant de matinada mentre camina abraçat a un nou millor amic, el qual crida, perquè ho senti tota la ciutat, que treballa a la millor empresa del món, i amb els millors companys del món.

   

Un temor reverencial

 És una trampa, el sopar. ¿Què fa la gent quan beu? Sobretot, coses que no hauria de fer. Una enquesta sobre l’índex de satisfacció posterior a la gresca empresarial descobriria una estadística formidable de gent que l’endemà és perseguida pel remordiment. Gent que comença la jornada preguntant-se si realment va fer allò que al seu telèfon apareix que va fer, i que es dona cops al cap quan dos cafès més tard es veu capaç de reconstruir la vetllada. El pitjor de tot: ho va fer en l’entorn laboral. Sigui el que sigui, el perseguirà la resta de l’any, potser la resta de la seva vida. Cosa que condueix al que és important: el mestre en l’art d’esquivar els sopars de Nadal no tem els altres, es tem a si mateix. Es fa mestre perquè sent un temor reverencial pel seu altre jo. Perquè vol conservar la seva bona imatge. Ni tan sols el pacte tàcit que estableix que el que passa en els sopars d’empresa es queda en els sopars d’empresa li serveix de garantia. 

Notícies relacionades

Jaume Collboni: "Seria bo que Sánchez continuï endavant i no es rendeixi"

Jaume Collboni: "Trias i Colau ni governen, ni deixen governar"

  

  Però en el fons li agradaria poder-hi anar, i els seus desembres no els suporta. Quan el gran entusiasta –sempre n’hi ha un– pregunta, amb estrambòtica antelació, en quina data i en quin restaurant tindrà lloc la celebració, la criatura esquerpa s’ha d’encongir al seu seient, i així es queda fins al mes de gener. Aprèn a posar en pràctica estratègies inútils com portar les converses cap a assumptes inversemblantment allunyats de les festes, del que té relació amb el Nadal i de tot el que està relacionat amb el desembre en general, cosa que amb freqüència el porta a parlar balbucejant de coses que no entén. Finalment, quan l’entusiasta comença a recórrer passadissos demanant llista, el personatge ha de córrer espaordit al lavabo, a amagar-se. Està mal vist faltar al sopar de Nadal. Gairebé sempre, la millor estratègia és fer-se el desentès. Cosa que només se sap fer quan fa anys que es fa.