Setmana de la pesca

Els 356 pescadors de la Barceloneta

A Barcelona, 29 embarcacions es dediquen a la pesca professional en l'actualitat

zentauroepp40329049 barcelona 28 09 2017 barceloneando tema pescadores moll d170930144337 / FERRAN SENDRA

zentauroepp40329049 barcelona  28 09 2017 barceloneando  tema pescadores  moll d170930144337
zentauroepp40329043 barcelona  28 09 2017 barceloneando  tema pescadores  moll d170930144345

/

6
Es llegeix en minuts
Toni Sust / Barcelona

La Barcelona del 2017, és a dir, la Barceloneta, alberga en l'actualitat 356 pescadors, entre patrons i mariners. Són més que els 300 que sortien al mar amb idèntic propòsit, i condicions molt diferents, el 1700, i bastants menys dels prop de 1.400 que es guanyaven la vida pescant a la capital catalana fa només 20 anys.

Els pescadors, lamenta el sector, viuen en una espècie de bombolla: com si ningú a la ciutat sabés que existeixen. Per començar a fer caure aquest mur, el Museu Marítim i la Confraria de Pescadors han organitzat aquests dies la Setmana de la Pesca a Barcelona. Un seguit d'actes que acompanyen l'esperit d'iniciatives com www.capamarbcn.com, entitat que entre altres tasques de pedagogia ha obert la possibilitat que la ciutadania

17 vaixells practiquen la pesca de l'encerclament, 10 es dediquen a l'arrossegament i dos, a les anomenades arts menors

comparteixi una jornada en el mar amb els professionals.

Un bon pretext per anar al moll de pescadors i treure el nas entre els que treballen en les embarcacions actives, que ho fan en tres modalitats diferents: 17 vaixells practiquen la pesca de l'encerclament, 10 es dediquen a l'arrossegament i dues, a les anomenades arts menorsuna trasmallera i una palangrera. Els de l'encerclament i l'arrossegament fan una aturada biològica d'un mes a l'any. Segons la pràctica, els horaris i les captures són diferents. En comú: una vida dura, escassament remunerada, però una feina, coincideixen els pescadors, que enganxa.

Quarts de casa

Jesús Antón, de 41 anys, pesca des dels 13. Primer anava a l'encerclament i des de fa 20 anys, a l'arrossegament. Ho explica mentre trasllada una caixa de gambes a la llotja. L'Antón viu a la Barceloneta. Es lleva a les 4.30 per estar a les 4.45 al vaixell en què treballa, el ‘Nus’. A les 5 ja estan en marxa per sortir del moll a les 6. “Sempre s'intenta la gamba perquè és el que millor es paga”.

Del que es guanya, una vegada descomptades les despeses, un 50% és per al propietari de l'embarcació i l'altre 50% per als mariners. No hi ha sou fix. Els consultats parlen d'entre 12.000 i 15.000 euros en els millors casos, encara que en alguns, en els pitjors anys, el salari pot quedar-se en 7.000 euros anuals.

Si no es pesca, no es cobra, subratlla l'Antón, que té dues filles: “¿Un dia dolent? No cobres. ¿S'espatlla el motor? No cobres”. Des del juliol, el ‘Nus’ va a pescar a la zona de Sitges: “Arrosseguem una hora i després 45 minuts de recollida. Després arrosseguem un altre cop i recollida”. A les cinc de la tarda ja estan de tornada. L'Antón ha fet de cambrer i va tenir una botiga. “És veritat que la pesca t'enganxa si t'agrada”. Prefereix que els seus fills no siguin pescadors.

“Pagàvem el lloguer i l'assegurança d'enterrament”

José Antonio Caparrós, és propietari del ‘Nus’ amb la seva dona i el patró actual. Amb 67 anys, Caparrós és pescador des dels 18 –“Més tard del normal, vaig treballar dos anys i escaig en una agència de viatges”, diu- i es va jubilar als 58. Fill d'un pescador que va arribar de petit d'Andalusia, Caparrós va néixer a la Barceloneta, al carrer de Guitert. al pis on va viure amb els seus pares, dos germans i una àvia. Tots en 30 metres quadrats.

De quan va començar recorda un món més precari i sense consum: “La gent pagava el lloguer i l'assegurança d'enterrament. Molts no tenien llum, alguns la punxaven”. Algun avantatge tenien els professionals del mar. Ho il·lustra amb un refrany: “A casa del pescador, l’home menja, la dona no”. Dita que prové del fet que els pescadors, sovint, aconseguien esmorzar, dinar i sopar al vaixell.

Caparrós recorda com en temps d'expansió industrial molts van deixar el mar: “Van anar a La Maquinista, a Catalana de Gas”. Quan la crisi va aribar a les fàbriques, la gent tornava: “Però no tots hi cabien”. Amb tres nets,

En  pisos de 30 metres on abans s'amuntegaven immigrants de la resta d'Espanya ho fan ara estrangers

assegura que no li importaria que algun fos pescador.

On mengen quatre n'hi mengen 16

José Manuel Juárez té 55 anys i és el primer mariner que arriba a patró major, president, de la Confraria de Pescadors: “El primer del Mediterrani”. Treballa en una barca que es dedica a l'encerclament, el ‘Nuevo Labio’. S'embarca cada nit, a les 10 de la nit a l'estiu i a les 11 a l'hivern. A partir de les 7 del matí està de tornada.  Si l'arrossegament es basa a arrossegar les xarxes, l'encerclament consisteix a localitzar un grup de peix, una peixalla (que es diferencia d'un banc perquè en aquest cas tots els peixos són de la mateixa espècie i en les peixalles, no necessàriament) i envoltar-la amb xarxes. “Pesquem verat, sorell, sardina, sobretot, seitó”. Juárez explica que si un vaixell d'arrossegament pot funcionar amb un patró i quatre mariners, en l'encerclament hi treballen de mitjana 12 persones: “Fa uns anys fins a 24”.

Juárez és fill de barraquista del Somorrostro. El seu avi deia que on mengen quatre n'hi mengen cinc. “Però sovint eren 16”. La seva àvia va morir i la seva mare va abandonar Barcelona, a la qual ell va arribar el 1977, amb 15 anys. L'any que ve es podria jubilar: els pescadors tenen l'opció de fer-ho a partir dels 55 per la duresa de la seva feina.  No sembla entusiasmat amb la idea.

Juárez explica que si dècades enrere era freqüent que els immigrants de la resta d'Espanya s'amunteguessin als quarts de casa, ara ho fan els senegalesos, marroquins i algerians. Els lloguers al barri resulten inassumibles. Els estrangers, rememora, van arribar quan els Jocs Olímpics van generar tanta feina que molts van deixar la pesca. “La meitat dels pescadors viuen a la Barceloneta, la resta a Badalona i altres localitats”.

Les arts menors

Notícies relacionades

A Barcelona dos vaixells es dediquen al que es coneix com a arts menors: el tremall i el palangre. Un és el ‘Trasmallero’, de Rafa Aguilera, 52 anys, al mar des dels 13, abans en l'acorralament. Explica que va comprar el primer vaixell als 21 anys, i com d'ajustat anava llavors. El tremall és un art amb tres parts de xarxa, sent la del mig més “cega”, més densa. El peix entra pels laterals i xoca amb al xarxa. Aguilera va en aquesta època al llenguado: surt a les 6 del matí i torna a les 12. Quan va al llagostí, del juny a l'agost, surt a les 9 del vespre i pesca fins a les 2 o les 3 del matí. A la seva barca hi van ell i un mariner. Podria tenir més gent, però diu que així el repartiment és millor per al mariner i la cosa funciona.

També hi van dues persones en l'únic palangrer de Barcelona: el ‘Ponte de Rande’: Edgar Garcia, 34 anys, 16 al mar, i el seu cap, el seu pare. Mitjançant el palangre, una línia amb línies d'hams ramificats, García pesca en aquesta època castanyoles, un peix migratori al qual també anomenen ‘hijaputa’. Del març al juny va al lluç, últimament de baixa. Garcia no dubta: “No em moriré de fam ni em faré ric. Però jo no canviaré de feina”.