DIA INTERNACIONAL DEL POBLE GITANO

"M'agradaria ser perruquera o advocada"

Els alumnes de l'Institut Escola El Prat, del barri de Sant Cosme, demanen que s'apuntin més nens a la seva escola, "i més nens no gitanos, per trencar estereotips"

El centre, pioner en el mètode de l'insitut escola, ha aconseguit reduir l'alt absentisme involucrant les famílies en el projecte educatiu

zentauroepp37966607 barcelona 07 04 2017  barcelona   nens gitanos d un cole de 170407140857

zentauroepp37966607 barcelona 07 04 2017 barcelona nens gitanos d un cole de 170407140857

3
Es llegeix en minuts
HELENA LÓPEZ / BARCELONA

En la per a molts dificilíssima assignatura de parlar en públic, traurien matrícula d’honor. A la seva escola –l’Institut Escola El Prat– i a qualsevol altra. L’Esperanza, alumna de segon d’ESO, parla rere el micròfon en un lloc tan imponent com una conselleria amb total naturalitat, com si ho hagués fet tota la vida. I en català. Sense ni tan sols fer un cop d’ull a les notes que porta a la mà. «El que més m’agrada de la meva escola és que som pocs alumnes i és molt familiar. Ens esforcem molt per treballar i aprendre», inicia el seu parlament la nena davant la mirada embadalida dels seus professors i les cares somrients dels seus companys. «M’agradaria que s’apuntessin més nens a l’escola, i que no fossin gitanos; serviria per trencar estereotips», prossegueix, tota dignitat.

  

 Els alumnes del col·legi del barri de Sant Cosme, amb un alumnat íntegrament gitano, van ser ahir els convidats d’honor de la Conselleria d’Afers Socials i Famílies amb motiu de la celebració avui del dia internacional del seu poble

    

José, 'el Gole' –«em diuen així pel meu avi», explica–, és l’altre portaveu de l’escola, en el seu cas de primària. Té 11 anys, gairebé no arriba al micro i no porta ni paper. Té clar què vol dir: «M’encanta la meva escola, i el que més m’agrada és l’hort. Sembrar i recollir». Jaume Bosch, director del col·legi, escolta els parlaments dels seus alumnes somrient i satisfet. «Per a nosaltres és un orgull ser aquí. És un reconeixement a la feina que estem fent els professors, i, sobretot, és un reconeixement als nostres alumnes i a les seves famílies. Estem molt contents  que es matriculin a la nostra escola», conclou l’entregat director, reivindicant un èxit col·lectiu.

  

 «Estem a anys llum de com estàvem fa set anys. Qui sap on arribarem amb set anys més», explica, després de l’acte, Bosch. Fa set anys va ser quan el centre es va transformar en institut escola, per evitar que els nens que acabessin la primària es quedessin pel camí i facilitar d’aquesta manera que continuessin escolaritzats.

  

 «La clau del nostre èxit és que el professorat és molt estable i això permet una gran vinculació amb les famílies», argumenta el director, destacant el projecte d’aules interactives, en què mares d’alumnes i altres veïns de forma voluntària entren a les classes i fan de suport als mestres, una cosa que ha afavorit una disminució de l’absentisme. «Ara ja no hi ha nens que no vinguin mai al col·legi. Persisteix l’absentisme intermitent

–alumnes que van a l’escola un dia sí, un altre no, però que estan vinculats al centre–, però ha disminuït», assegura satisfet.

Quan siguin grans

No només s’expressen amb desimboltura els escollis per agafar el micròfon. La Fernanda, la Merce, la Gisela i la Carmen, alumnes de cinquè i de sisè, somriuen en el pica-pica de després dels parlaments, un pica-pica que no acaba de convèncer-los (els croissants mossegats discretament abandonats a les cantonades de les taules els delaten). També tenen ganes de parlar. I «de sortir al diari», per descomptat. Totes quatre expliquen que de grans volen ser perruqueres o maquilladores. D’habilitats els en sobren, a jutjar pel brillant aspecte de les seves llargues i trenades melenes.

    

A la Carmen, a més a més de perruquera, també li agradaria ser advocada. «Per ajudar la gent que està a la presó. Les seves famílies han de pagar molts diners als advocats, i si soc advocada, els podria ajudar i no haurien de pagar tants diners», argumenta la petita. Al José, de la seva mateixa edat, li agradaria també ser advocat. «Perquè saps de tot. Pots anar on sigui, que et preguntin i tenir la resposta», reflexiona abans de confessar que el que «de veritat, de veritat» li agradaria ser és ser futbolista. «Com Neymar. M’he fet del Barça per Neymar», remata la confessió, corrent el risc que sigui titllat de traïdor.

  

Notícies relacionades

 Als seus 12 anys, la María, trencant sostres de vidre, somia de ser arquitecta. «M’agraden els edificis, i dibuixar-los», explica. La seva assignatura favorita són les Matemà-

tiques. Qui sap si en set anys el seu somni estarà una miqueta més a prop.