Tres miracles com a mínim

Sempre han sigut una de les joies del MNAC. Però no havien gaudit mai de la popularitat del pantocràtor de Taüll (en realitat una maiestas domini) o de la Majestat Batlló. Fins ara. Les coses han canviat. El litigi que Aragó i Catalunya mantenen per la seva custòdia les ha posat a la zona calenta del museu. O sigui, en un d’aquells punts en què, com passa als centres comercials, la gent centra la seva atenció. El personal de sala respon més que mai a preguntes sobre aquestes pintures. I els responsables del centre afirmen que des que el plet cueja reben nombroses trucades relacionades amb els murals. Moltes arriben de la comunitat veïna i tenen per objectiu saber si les obres en qüestió són accessibles. Parlem de les pintures murals de la sala capitular del monestir de Sixena. Úniques per la seva qualitat, iconografia i estil. I sí, estan a l’abast de la vista del públic. Ho estan des de 1961. I ho estan per a tothom.

Encara que ho estan de miracle. O de miracles, perquè n’hi ha hagut més d’un. Vegem. Els murals, com tot el cenobi, es van cremar a principis de la guerra civil. «Van venir uns de Barcelona a incendiar el monestir i, després, uns funcionaris catalans es van emportar les pintures». Així es va esplaiar, al gener, Ildefonso Salillas, alcalde de Villanueva de Sixena, durant el judici per les obres. Una afirmació que no té cap fonament però que ha fet impacte. La lletania es repeteix fins a la sacietat. De manera que a Aragó és gairebé una veritat incontestable. Tant que a l’historiador Alberto Velasco la publicació d’una versió dels fets, amb documents en mà, que apunta al Comitè Local de Sixena com a autor de la crema, li ha costat una demanda per difamació per part del municipi d’Osca. No cal dir que Velasco, que és conservador del Museu de Lleida, compta amb el suport dels seus col·legues historiadors. I més.

Encara que a aquestes altures poc importa qui va encendre el misto. El més important és saber que algú es va preocupar per les pintures. I aquest algú va ser Josep Gudiol, que va fer una heroica missió de rescat. Espoli, segons els aragonesos. Gudiol, membre de les brigades de protecció del patrimoni de la Generalitat, va ser alertat del desastre per un altre monument man, l’artista Apel·les Fenosa. Va aconseguir els diners necessaris per socórrer-les. I ho va fer. Les va salvar de l’única manera possible: arrencant amb la tècnica de l’strappo les que perillaven, o sigui, les que havien quedat a cel descobert. Sort. El sostre no es va reconstruir fins a 1990. Així que si Gudiol no hagués espoliat les pintures, avui Aragó no tindria res per litigar. I sí molt per plorar. Aquest, el rescat, va ser el segon miracle que ara permet gaudir de les pintures.

Notícies relacionades

La restitució del Tramvia Blau viu l’enèsim retard

El pla municipal destaca acabar la Via Laietana i la Rambla

El primer data del segle XII, centúria en la qual Sança de Castella, esposa d’Alfons el cast, I de Catalunya i II d’Aragó, va decidir aixecar el monestir a la llacuna on cada nit es traslladava, se suposa que per mitjans propis, d’aquí el miracle, la verge de la parròquia de Sixena. Les pintures van arribar una mica més tard, al segle XIV. I el tercer miracle, en la dècada dels 40. El 1941, segons consta al llibre Museo de Zaragoza. 150 años de historia, o el 1943, segons explica Luis Monreal a Arte y Guerra Civil. El cas és que en aquelles dates les pintures es van oferir al Museu de Saragossa. Les va rebutjar. S’havia de pagar el cost del seu traspàs a llenç i la seva col·locació en bastidors. Entre 6.000 i 30.000 pessetes, segons les fonts. Van considerar que era massa per unes pintures que ara tant reclamen. Finalment, el cost va ser assumit per l’Ajuntament de Barcelona el 1949 amb permís del director general de Belles Arts, Juan de Contreras, marquès de Lozoya.

Escoltar els experts

Tal com van quedar es poden veure al MNAC. De moment. Perquè hi ha una sentència en primera instància favorable a Aragó i una execució de sentència pendent de resolució perquè es tornin ja. Tenint en compte el que va passar amb els objectes del monestir també reclamats (en un altre judici) i restituïts en part (ahir la jutge va dictar una interlocutòria advertint de les conseqüències econòmiques i legals de no tornar la resta), s’hauria d’implorar un altre miracle: que al jutjat on es litiga per les pintures escoltin els experts. Gianluigi Colalucci, màxima autoritat mundial en pintura mural, ho va deixar clar en una entrevista publicada a El Punt Avui: «Les pintures no es poden moure» si es tracta de preservar la seva integritat.