Avinguda d'obrers i burgesos

Tot i que fins al desembre el debat sobre el futur de l’Arnau seguirà viu –aquesta és la gràcia del procés–, hi ha almenys dos elements que ja compten amb un consens pràcticament total. El primer és que l’edifici s’ha de conservar al tractar-se de l’últim teatre de barraca, estructura que va caracteritzar l’època daurada del Paral·lel, que es manté dret. El segon, lligat al primer, és que el teatre no només ha de mantenir la seva forma, sinó que ha de ser en si, almenys en part, un espai dedicat a recordar la història de l’avinguda en què s’aixeca. Tant recuperant la memòria de l’espectacle i l’oci popular com la dels moviments socials i obrers que van configurar l’artèria.

La llavor la va posar el 2012 al CCCB la mostra El Paral·lel, 1894-1939, que va coincidir en el temps amb la reforma de l’avinguda impulsada per Trias, un any després de la compra de l’Arnau per part d’Hereu. Els diferents agents socials i culturals que debatien ja llavors no tant sobre el futur de l’Arnau sinó sobre el del Paral·lel, que van participar en tallers elaborats en el marc de l’exposició, van veure des del principi que l’ingent feina feta pels comissaris Xavier Albertí i Eduard Molner mereixia una vida més llarga, i quin lloc millor que l’Arnau.

La mostra repassava la vida de l’avinguda des de finals del XIX fins al 1939, quan tots els teatres de Barcelona van tancar després de la guerra civil. Un període en què el Paral·lel va ser l’avinguda més activa, gamberra i liberal de la ciutat, que va transformar la capital catalana en un autèntic espectacle de la modernitat, on gairebé tot era possible.

El Paral·lel va ser escenari de festes de bohemis i burgesos. Hi havia espai per a tots i per a tot. De la sarsuela al jazz, de la revista a la lluita lliure. L’avinguda va ser testimoni d’episodis èpics de la lluita obrera, el zenit dels quals es va viure el 1919, amb la coneguda vaga de La Canadiense, a les Tres Xemeneies, que va desencadenar una vaga general que va arrencar a la patronal la jornada de vuit hores. En plena Barcelona industrial, les tertúlies dels incomptables cafès teatre de l’avinguda es van convertir en escola de les idees del republicanisme, el socialisme i l’anarquisme. El Paral·lel va ser un dels llocs predilectes de Lerroux per arengar les masses, fet que li va valer el sobrenom d’Emperador del Paral·lel.

Infanteria i cavalleria

Als teatres s’organitzaven mítings al matí i cuplets, on actuaven les estrelles de més renom de l’època, com Raquel Meller i la Bella Dorita, al vespre; moment en què també volaven pels aires els estàndards de la moral tradicional sobre el sexe i les drogues.

Notícies relacionades

L'Arnau perfila la seva 'rentrée' amb una part consagrada a la memòria del Paral·lel

BCN dona llum verda a les obres de la Biblioteca Provincial

La història de l’avinguda és tan intensa i l’espai tan reduït que la selecció d’episodis a recordar en el futur espai per a la seva memòria a l’Arnau serà complicada. Una de les persones que més han documentat l’artèria és Miquel Badenas, autor d’El Paral·lel, nacimiento, esplendor y declive de la popular y bulliciosa avenida barcelonesa. A més de la seva època esplendorosa de cafès, teatres i terrasses, on a les seves luxurioses nits es barrejaven obrers i burgesos, val la pena sub­ratllar l’èpica amb què Badenas explica la política municipal de l’època a través d’episodis viscuts a l’avinguda.

Un bon exemple d’això, que no pot resultar més actual, són els enderrocaments a l’avinguda el 1904. Badenas explica com «les denúncies i expedients sobre infraccions per ocupar els cinc metres de vial a base de barracons destinats a les més insòlites activitats van ser de tal magnitud que van obligar l’ajuntament a prendre d’una vegada per sempre serioses mesures correctores». Mesures que deixen en anècdota la croada de la regidora Gala Pin contra les terrasses sense llicència dels porxos de la Boqueria. «A dos quarts de vuit del matí del 12 d’octubre es van presentar al Paral·lel 100 guàrdies d’infanteria i cavalleria, que van obrir pas a un grup de 150 obrers amb pics i pales». I sí, van enderrocar tota construcció que no entrés en la normativa del moment. Eren altres temps.