Lloguer de pis amb mussol

El pis del mussol està de lloguer, i és necessari anomenar-lo així perquè qualsevol pis que sigui a l’edifici del mussol és per dret propi un pis del mussol. Té 180 metres quadrats, més o menys, vistes sobre la Diagonal fins on ens arriba la mirada i costa 2.200 euros al mes; car o barat, segons com es miri, tot és relatiu. Hauria de ser notícia: viure a l’ombra del mussol és com viure sota el neó de Coca-Cola a Times Square, guardades les proporcions, o a l’ombra de qualsevol icona publicitària de talla planetària. ¿El mussol és una icona publicitària? Ho va ser, se’l pot anomenar així perquè ho va ser. Ara només és el mussol. Tot i que s’hauria d’escriure amb majúscules, El Mussol, ja que la gent diu: «Quedem a l’edifici d’El Mussol», diuen, i no «del mussol». De mussol a Barcelona només n’hi ha un. I de nit fa l’ullet.

Sorprenentment, l’anunci del pis no inclou per enlloc una menció de l’animal. Tractant-se d’aquesta ciutat, que immobiliàriament parlant explota al màxim el mínim («vistes al mar» sol ser una escletxa de remot blau entre edificis del Carmel), potser és de celebrar. «Vistes extraordinàries, magnífic emplaçament, tot exterior, molt assolellat, lluminós a totes les seves dependències». Quatre habitacions, dos banys... ¿I el mussol? Algú amb menys escrúpols hauria posat el mussol a encapçalar l’anunci: «Lloguer a l’edifici del mussol»; «Pis de lloguer sota el mussol» o «Oportunitat per viure sota el mussol», per ser més directes. ¿No és un plus viure al costat de la Pedrera o amb vista a la Sagrada Família? El cas, a més, és que les té: des del terrat d’aquest cosí germà de l’arxifamós Flatiron (el gratacel triangular de Manhattan) es disfruta, en efecte, d’una privilegiada perspectiva de l’obra de Gaudí, i de fet s’hi han fet diversos rodatges aprofitant la circumstància. Això sí, no és ni remotament el principal atractiu que té el terrat.

ENTRANYES DE METALL

El veritable privilegi de pujar allà no és tant la vista sobre la Sagrada Família: de vistes sobre la Sagrada Família, al cap i a la fi, en tenen uns 2.000 edificis de la ciutat. Sí, no tan bones, però en fi. El veritable privilegi és la possibilitat d’apreciar les entranyes del mussol. L’esquena del mussol, el seu llom. Apreciar és el verb, però només si el precedeix una autèntica admiració per aquest animal estrambòtic que observa el món des de la seva talaia imponent de la Diagonal –o de Sant Joan, tot és relatiu–. Només d’aquesta manera es pot sentir una cosa pròxima al plaer estètic davant de la visió de, bé, la simple estructura de metall que sosté l’entranyable i misteriosa criatura. És això, pur metall. Metall del bo, això sí, ja que hi és per suportar tempestes i vents huracanats. Aquest mussol en particular no pot començar a volar. Ja ho va fer una vegada i a ningú li interessa que torni a intentar-ho.

Notícies relacionades

A Pedro Sánchez li va faltar la festa

Petanca i ping-pong ocupen el 80% d’instal·lacions esportives del carrer

Va passar fa cinc anys, quan «una tempesta horrible» –recorda la propietària de l’edifici– se li va emportar el metacrilat dels ulls. «Es van trobar trossos de mussol fins i tot a Bailèn amb Provença». Tot un esdeveniment: durant un temps, el mussol va deixar de parpellejar. Els posteriors arranjaments a què va ser sotmès li van proporcionar la seva última –fins ara– oportunitat de desfilar per la premsa. «Lífting de mussol», van titular un parell de diaris, tot i que en realitat haurien d’haver dit que s’havia fet un mussol a prova de tot: només la tempesta de l’apocalipsi final el podrà arrencar de les seves frontisses, però llavors no tindrà importància, i veure el mussol alçar el vol sobre la ciutat no serà el més rar enmig de la desfeta.

LA CASA ENCANTADA

La propietària –prefereix no airejar el seu nom– té la seva pròpia teoria sobre no ja per què la ciutat va decidir al seu dia donar-li al mussol tractament de patrimoni –és un supervivent, sí–, sinó en general, sobre el perquè del seu magnetisme, aquesta atracció proverbial que exerceix sobre els barcelonins: «Pel misteri», diu. «I si a això hi sumem que a aquesta casa, als anys 40, l’anomenaven la casa dels fantasmes...». L’eloqüència dels punts suspensius. Com és ben sabut, el mussol va sortir del cap de Joan Roura, el fundador de Rótulos Roura, la seu de la qual a finals dels 60 estava ubicada al carrer de València, molt a prop de la confluència de Sant Joan amb Diagonal. En aquest emplaçament magnífic, Roura hi va muntar el mussol per promocionar la seva empresa. «Rótulos Roura. Màgic poder», clamava el rapaç. Potser Roura era un esotèric i pensava que el mussol és portador de bona sort, i el considerava savi i sobretot: màgic. O potser estava al corrent dels rumors de la casa encantada i va eludir la temptació de posar allà a dalt un animal sense foscor. Un gos, o un cavall.