Després del suïcidi

En una petita sala de l'Hospital de Sant Pau mitja dotzena de persones s'asseuen en cercle. Totes tenen a les mans la foto d'un familiar que volen presentar a la resta. És la imatge d'un ésser estimat que es va suïcidar. La sessió de teràpia de grup que organitza cada 15 dies Després del Suïcidi-Associació de Supervivents estreny els llaços entre els afectats per la mort voluntària de la persona estimada i posa en comú els seus sentiments contradictoris. Així els ajuda a sobreviure a aquest xoc posttraumàtic i a encarar l'inevitable futur.

Cecília Borràs va perdre el seu únic fill de 19 anys. Ella i el seu marit van haver de passar pel tràngol de patir el que molts defineixen com el dolor més terrible: sobreviure un fill. «La doctora Carmen Tejedor, que portava suïcidis a l'Hospital de Sant Pau i que ja havia fet un pla de prevenció per a la Dreta de l'Eixample, ens va animar a crear una associació de familiars perquè no n'hi havia cap», recorda Borràs, que no para d'assistir a reunions i congressos per abordar el suïcidi, un problema que causa unes 4.000 morts cada any a Espanya, més del triple de les que provoquen els accidents de trànsit.

L'associació que presideix Borràs ha donat informació a 978 persones des que es va crear fa tres anys, de les quals ha atès 350 i, d'aquestes, 50 han participat ja en les seves teràpies de grup. Es constitueixen grups reduïts amb què es treballa tot un any en unes 20 reunions. «Els assistents pensen al principi que estan sols, se senten perduts. Quan arriben al grup poden compartir el que els passa. Veuen que els sentiments contradictoris que tenen (ràbia cap al difunt per haver-los deixat, sentiment de traïció, o ira) són comuns», explica Carles Alastuey, psicopedagog de l'entitat que es va embarcar en el projecte al conèixer el suïcidi del fill de la seva cunyada, la mateixa Borràs.

Alastuey, que evita ser definit com a terapeuta -«jo sols acompanyo el grup, sóc el seu facilitador»- explica que «les història de suïcidi són històries d'abandonament en què el pes és l'amor, no la vinculació» . Així desmenteix que sigui pitjor el suïcidi d'un fill que el d'un pare o la parella. Hi influeix més el que se sent per aquella persona que el parentiu.

Compartir vincles

María José Gascón, de 43 anys, va arribar a l'associació per la inesperada mort del seu marit. També va pensar de treure's la vida. «Cada suïcidi és un món. Hi ha gent que es culpa i altres que no. A l'explicar el teu cas al grup es creen vincles. Jo ja n'havia parlat amb amics però molts expliquen el suïcidi aquí per primera vegada», explica Gascón. I afegeix que a ella la van ajudar uns mossos d'esquadra que van anar a casa seva dies després i li van donar un fullet de Després del Suïcidi.

Notícies relacionades

Jaume Collboni: "Seria bo que Sánchez continuï endavant i no es rendeixi"

Jaume Collboni: "Trias i Colau ni governen, ni deixen governar"

«Abans d'arribar aquí -explica Anna Lara, que va perdre el seu germà- no podia explicar què m'havia passat. Em sentia perduda. Si mor la teva parella amb el temps pots trobar algú. Però si es tracta del teu germà... Al grup vaig veure que no estava sola. Vaig portar la seva foto i els vaig explicar que era simpàtic i catxondo. Vaig explicar coses que no havia dit al meu marit ni a la meva mare».

«En el grup tots som supervivents», diu Alastuey, el coordinador. Va perdre el nebot.