El múscul del veí

Pell d'acer, dents afilades i un raig de fum sense fi. L'enemic feia por. Però la inquietant presència de les excavadores no va poder superar l'empenta dels veïns del Poblenou, disposats a jugar-se el físic per Can Saladrigas. ¿Tot un barri mobilitzat per mantenir dreta una antiga fàbrica tèxtil, desballestada i improductiva? «Va ser el punt d'inflexió, quan vam prendre consciència del nostre passat industrial, de la necessitat de preservar-lo i de l'orgull que genera aquest reconeixement», explica Jordi Fossas, avui president de l'Arxiu Històric del Poblenou, l'entitat que va impulsar la campanya el 1998. «El nostre patrimoni no és gòtic, ni barroc ni romànic; és industrial i obrer, però no per això menys valuós», explica. Llanguia la dècada dels 90 en proporció inversa al brot impetuós del que va ser gran actiu paisatgístic durant dècades del Manchester català.

 

Un sentiment identitari que s'ha mantingut en guàrdia des d'aleshores, mantenint el pols sobre el terreny o traslladant-lo als despatxos de l'ajuntament o la Generalitat perquè la Barcelona dels gratacels i el metacrilat no arrasessin les bigues d'òxid i els vestigis fabrils. La punta de l'iceberg va ser Can Ricart, emblema de la lluita veïnal per honrar aquest passat, que es va saldar amb la declaració d'aquesta antiga fàbrica com a Bé Cultural d'Interès Nacional. La lluita veïnal també va servir perquè la Generalitat ampliés a 114 els edificis de patrimoni industrial als quals garantia la conservació.

Comando jubilat

La trinxera del Poblenou també coneix mètodes més subtils però no per això menys pertinaços i persuasius. I imprevisibles. ¿O qui podia esperar que uns jubilats liderats per Miguel Sánchez, Miguelín, fossin capaços de captar l'atenció de tot el barri, dels mitjans i les autoritats amb un simple esprai de color vermell? Miguelín i la seva plataforma d'usuaris de la via pública van marcar les més de 400 rajoles de la renovada rambla que es van col·locar de manera defectuosa l'any 2000. La plataforma va aconseguir la rectificació del consistori, i encara que les circumstàncies no sempre són favorables, l'esperit perdura. «Només quedem vius una dotzena dels 25 jubilats que vam començar això, i només jo em mantinc dret... Però no pararé; si toco el xiulet, ve tot el Poblenou», assegura.

Notícies relacionades

El gran dilema del Poblenou

Un barri de moda que atrau l'arribada de veïns de països europeus

I si es tracta d'una emergència, sempre es pot recórrer al mètode Saladrigas. El va tornar a explotar la gent del Poblenou a l'evitar amb la seva presència l'avanç de les màquines que anaven a canviar la fesomia de la rambla sense atendre l'opinió dels habitants. La plataforma Fem Rambla no només va aconseguir aturar els treballs, sinó que va aconseguir que l'ajuntament assumís el procés participatiu amb què el col·lectiu va apel·lar als conveïns per decidir sobre el futur del passatge.

Idèntica implicació en el desplegament de la xarxa de suport als assentaments. «Molts són irregulars, de manera que no poden recórrer a instàncies oficials i el suport ha de venir del veïnat», diu Montse Milà, membre de la iniciativa. Aquesta vegada el repte és amb la Delegació del Govern. La seva negativa a regularitzar la situació dels afectats deixa la responsabilitat al carrer perquè se senti la veu dels més vulnerables. «Aquí hi ha veïns d'alt poder adquisitiu, però també sense papers. El veïnat es bolca a mantenir l'equilibri i fer possible la millor convivència al Poblenou», explica Milà.